L’última presentació d’aquest estiu a la llibreria Documenta ha estat protagonitzada per una obra inèdita molt especial. “Rosa de torrent” és el primer poemari d’Alfred Vilaplana (1930-1987), un home autodidacta compromès amb la cultura i la llengua catalana que no va arribar a veure publicat cap dels seus manuscrits. Quaranta anys més tard, però, l’editorial Trípode ha donat a conèixer aquest tastet de la seva poesia gràcies a la col·laboració de tres persones: Eulàlia Vilaplana (filla de l’autor), Immaculada Fàbregas (professora universitària i prologuista del llibre) i Carles Duarte (poeta, lingüista, director de la Institució Cultural del CIC, i autor de l’epíleg d’aquesta edició).
«El pare sempre havia dit que volia publicar», afirmà Eulàlia Vilaplana «I creiem que estaria content i orgullós del resultat d’aquesta edició». Però qui era Alfred Vilaplana? Segons explicà Immaculada Fàbregas, fou membre d’una generació clau que va treballar des de la clandestinitat per reivindicar la nostra cultura. Compartí els anhels d’altres figures oblidades com ara Joan Crusellas, Santiago Albertí i Maurici Serrahima, que aplanaren el camí de les futures generacions d’universitaris del postfranquisme.
Segons el va descriure la seva filla, Alfred Vilaplana era de caràcter fort, exigent, metòdic, rigorós i un treballador incansable. Tenia un sentit de l’humor molt fi i sempre va actuar des d’una llibertat de pensament que era molt important per a ell. El seu compromís amb la llengua catalana dugué a Vilaplana a ser articulista, difusor editorial, lexicògraf, professor i poeta. «Va ser moltes coses en una sola persona!» exclamà Immaculada Fàbregas amb una rialla. «Fins i tot era un bon flautista i dibuixant».
Diplomat en Ciències Socials, els últims anys es va dedicar a la docència en l’especialitat de català administratiu i jurídic, tot i que l’amistat entre Carles Duarte i Alfred Vilaplana va néixer quan aquestes matèries encara s’estaven redefinint després del franquisme. «Compartíem vocació per la llengua», afirmà Duarte.
A finals dels anys setanta Vilaplana començà a escriure poesia, i completà una quinzena de títols inèdits. Així doncs, quina obra podia ser més ben rebuda pel públic d’avui? Quin dels seus poemaris («una mina d’or» afirmà Fàbregas) el podia representar millor? L’elecció fou “Rosa de torrent”, un recull de cent dotze lires, «poemes de cinc versos hexasíl·labs amb una musicalitat lluminosa, de ritme àgil». Vilaplana ens parla de la felicitat de viure, de l’autèntica bellesa i el goig d’estimar. Segons Duarte, s’hi veuen reflectits els paisatges que apreciava, i el vincle amb la Roser Rosés, la seva dona i musa (que es trobava entre el públic).
«Tu ets la rosa de torrent?» li vaig preguntar. «Més aviat sóc un còdol de tartera» em contestà amb un somriure. Si ho voleu comprovar heu de llegir les impactants memòries d’infantesa de la Roser: “Trenes tallades” (un dels llibres més venuts d’Edicions Cal·lígraf). Jo ja tinc ganes de poder guardar el meu exemplar de “Rosa de torrent” al costat de "Trenes tallades", però abans n’assaboriré els versos (i desitjo que no siguin els últims!).
«No esperàvem res:
llegíem els versos
cercant les paraules
i, lluny d’impossibles,
assolíem l’alba.»
«D’allí, del torrent
son les nostres roses,
de colors secrets,
rebels d’alegria
d’alosa veloç...»
«D’uns ulls fugitius,
vull l’ametlla tendra;
d’uns núvols distants,
un ponent de roses,
parpelles vesprals.»
«He fet la lectura
del teu laberint:
silencis de mots,
silencis de mar
al fons dels teus ulls.»
Write a comment