Títol: El nom del món és bosc
Autora: Ursula K. Le Guin
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Raig Verd
Any d’edició: 2021
Sinopsis: El capità Davidson dirigeix un campament militar al planeta Athshe, on viuen els criatins, una branca d’evolució de l’espècie humana adaptada completament al planeta. Els criatins viuen en simbiosi amb el seu entorn, una natura exuberant i rica, fins al punt que la paraula que defineix el seu món és bosc. Els criatins somien desperts per teixir els fils de la vida i es relacionen entre ells amb gestos incomprensibles per als terrans. Des de la prepotència i el menyspreu, els terrans exploten sense control els criatins i els recursos, i alimenten un conflicte que està a punt d’esclatar.
Ressenya
Aquest mes de juliol el compte de fans @LeGuin_Cat ha engegat una lectura compartida a Twitter (#Llegimelmón) sobre “El nom del món és bosc”, l’última novel·la de ciència-ficció d’Ursula K. Le Guin que ha rescatat enguany Raig Verd. Tenia ganes de llegir-la des de la Fira Literal, així que m’hi vaig sumar de seguida!
La lectura compartida ja està arribant al final, però reconec que jo vaig devorar el llibre pocs dies després de començar-la! A excepció d’algun capítol un xic repetitiu, aquesta història coral avança in crescendo tota l’estona, i t’atrapa des del principi.
Tal i com va explicar la traductora, Blanca Busquets, a la taula rodona de la Fira Literal “La traducció en el pensament crític”, “El nom del món és bosc” és una de les obres més viscerals de Le Guin. Publicada originalment el 1972, conté una forta crítica a la Guerra del Vietnam i a totes les pràctiques bèl·liques i colonialistes. La pròpia autora reconeix a l’epíleg d’aquesta edició que va sucumbir “a l’encant del púlpit”:
«La intervenció nord-americana al Vietnam és cosa del passat ara; aquelles pressions immediatament intolerables s’han desplaçat cap a altres zones; i per tant, els aspectes moralitzadors de la història han quedat a la vista. D’aquests aspectes, me’n penedeixo, però tampoc no els repudio. L’obra s’ha de sostenir o caure segon els elements que hagi preservat de l’anhel que forneix tota indignació o protesta específiques, al marge de l’intent vacil·lant que fes, entre la ràbia i la desesperació, per assolir la justícia, l’enginy, la gràcia o la llibertat.»
Sí, “El nom del món és bosc” és una lectura punyent que ens fa reflexionar sobre el pitjor i el millor de la humanitat. No és fàcil empatitzar amb tots els personatges, però és molt interessant conèixer el seu punt de vista. A més, Le Guin aprofundeix en la desconnexió dels humans amb la natura i el nostre subconscient. En poques paraules... està clar que James Cameron es va “inspirar” molt en aquest obra de Le Guin per crear la pel·lícula d’Avatar! XP
En fi, si encara no heu llegit cap obra de l’univers de ciència-ficció de Le Guin, trobo que “El nom del món és bosc” pot ser un punt de partida perfecte, doncs encara que inclou algunes referències als anterior títols de la col·lecció (Els desposseïts, La mà esquerra de la foscor), es pot llegir de manera independent.
Per acabar us deixo alguns dels tuits que he fet durant aquestes setmanes de lectura compartida i us animo a seguir fent servir el hashtag #Llegimelmón quan descobriu l'univers infinit d'Ursula K. Le Guin. ;-)
p.72 «La sala es va anar omplint. Va entrar [...] el capità Susun, cap de Desenvolupament Planetari -operacions d'explotació forestal- la capitania del qual, com en el cas d'en Lyubov, era una invenció necessària per tenir la consciència militar tranquil·la.» #llegimelmon
— Mixa (@Mixa_QL) July 17, 2021
Tot i el fàstic que transmet el personatge, novament Le Guin resumeix a la perfecció com es creen les conspiracions i els discursos d'odi. Com es busquen caps de turc i es manipula la realitat fins que encaixa amb una manera de veure el món. #llegimelmon
— Mixa (@Mixa_QL) July 20, 2021
Sembla com si Le Guin concentrés el pitjor de la humanitat en ell! Però estic d'acord en què no tot és blanc o negre, i els personatges grisos sovint són els més interessants.
— Mixa (@Mixa_QL) July 13, 2021
Totalment d'acord! És com si Le Guin condesés la psicologia dels pitjors conquistadors i colonialistes en un sol capítol. De fet, ella mateixa diu que el campament «podria haver estat a Idaho el 1950, o a Kentucky el 1830. O a la Gàl·lia l'any 50 aC». #llegimelmon
— Mixa (@Mixa_QL) July 13, 2021
Doncs en aquest sentit m'ha recordat molt a Terramar, on els homes són els que es formen en els poders ancestrals. Aquí, però, són més aviat "consellers", i les dones sempre tenen l'última paraula. Tinc curiositat per saber com funciona la seva societat! #llegimelmon
— Mixa (@Mixa_QL) July 16, 2021
Tot i ser una conversa entre oficials, m'ha semblat un capítol trepidant, gairebé com un partit de tennis. És fàcil empatitzar amb la impotència del Lyubov! Quan posa d'exemple la desaparició dels ecosistemes de la Terra anys enrere... Quin horror 😱
— Mixa (@Mixa_QL) July 17, 2021
«[...] fins i tot l'ànima menys missionera, tret que fingeixi que no té emocions, s'enfronta de vegades a l'elecció entre comissió i omissió. El "Què fan?" es converteix de sobte en un "Què fem?" i, tot seguit, en un "Què he de fer?".» #llegimelmón
— Mixa (@Mixa_QL) July 20, 2021
Sí, una semalada és el contingut d'una semal. Però diria que no hi vaig pensar quan traduïa 😅
— Blanca Busquets (@Blanca_Busquets) July 20, 2021
(1/2) Un dels fragments que més m'ha colpit ha sigut quan en Selver s'adona que no pot cantar i demanar als altres que ho facin per ell.
— Mixa (@Mixa_QL) July 25, 2021
p.160 «El vell es va posar a cantar; d'altres s'hi van unir, amb veus agudes i aflautades, quasi sense melodia, com el vent que bufava entre
Write a comment