Títol: Rosa de torrent
Autor: Alfred Vilaplana
Pròleg: Immaculada Fàbregas
Epíleg: Carles Duarte
Editorial: Trípode
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Alfred Vilaplana, lluitador incansable amb un sòlid bagatge cultural i una alta implicació indefallent en l’esforç tenaç i esperançat per recuperar la dignitat de la llengua i la literatura catalanes, va enlairar pacientment una obra poètica d’una qualitat del tot indiscutible i dissortadament no prou coneguda fins ara, una mancança que aquesta edició aspira a començar a superar.
Ressenya
“Rosa de torrent” és el primer poemari d’Alfred Vilaplana (1930-1987), un autodidacta compromès amb la cultura i la llengua catalana que no va arribar a veure publicat cap dels seus manuscrits. Quaranta anys més tard, però, l’editorial Trípode ha donat a conèixer aquest tastet de la seva poesia gràcies a la col·laboració de tres persones: Eulàlia Vilaplana (filla de l’autor), Immaculada Fàbregas (professora universitària i prologuista del llibre) i Carles Duarte (poeta, lingüista, director de la Institució Cultural del CIC, i autor de l’epíleg d’aquesta edició).
Alfred Vilaplana fou membre d’una generació clau que va treballar des de la clandestinitat per reivindicar la nostra cultura, i el seu compromís amb la llengua catalana el dugué a ser articulista, difusor editorial, lexicògraf, professor i poeta. Segons Eulàlia Vilaplana, el seu pare sempre havia volgut publicar, i durant la presentació del poemari a la llibreria Documenta afirmà que estaria molt content i orgullós del resultat d’aquesta edició.
“Rosa de torrent” és un recull de cent dotze lires, «poemes de cinc versos hexasíl·labs amb una musicalitat lluminosa, de ritme àgil», tal i com els descriu Carles Duarte a l’epíleg. Malgrat que tots i cadascun d’ells es poden llegir de forma independent, plegats formen una història, un viatge des de la primavera de la vida fins al seu hivern. Des de les passions del primer amor fins als alts i baixos de totes les relacions.
Als elegants poemes de Vilaplana hi llegeixo esperança i melangia. Em xiuxiuegen que és important recordar el passat encara que sigui dolorós. Que cal aferrar-se a les coses boniques de la vida. Citant a Duarte, són «un mirall delicat i subtil de l’ànima». El versos també em fan preguntes: l’amor veritable existeix i tot ho pot? Per què val la pena arriscar-se?
El mar, la nit, la lluna i el sol, les roses i la pell es repeteixen sovint, sumant-se a altres mots carregats de simbolisme: mans, ocells, dofins, boira... A la presentació del poemari, Duarte explicà que a les lires de Vilaplana s’hi veuen reflectits els paisatges que apreciava, i el vincle amb la Roser Rosés, la seva dona i musa (que es trobava entre el públic).
«Tu ets la rosa de torrent?» li vaig preguntar. «Més aviat sóc un còdol de tartera» em contestà amb un somriure. Si ho voleu comprovar heu de llegir les impactants memòries d’infantesa de la Roser: “Trenes tallades” (un dels llibres més venuts d’Edicions Cal·lígraf). En quan acabi d’escriure aquesta ressenya podré guardar el meu exemplar de “Rosa de torrent” al costat de "Trenes tallades", i espero que aquest no sigui l’únic poemari d'Alfred Vilaplana que pugui atresorar als meus prestatges!
Mx
«No esperàvem res:
llegíem els versos
cercant les paraules
i, lluny d’impossibles,
assolíem l’alba.»
«D’allí, del torrent
son les nostres roses,
de colors secrets,
rebels d’alegria
d’alosa veloç...»
«Els lilàs d'infants
van morir rebels
després de la guerra.
Ara et tinc a tu
i les ones blaves.»
«He fet la lectura
del teu laberint:
silencis de mots,
silencis de mar
al fons dels teus ulls.»
Write a comment