Títol: Àunia
Autor: Ivan Vera
Editorial: Akiara Books
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Fins fa poc més de dos mil anys, i des de temps immemorial, Catalunya estava poblada pels ibers, els nostres avantpassats. L’Àunia és una noia ibèrica, de la tribu dels indigets; una hàbil caçadora que amb només tretze anys es rebel·la contra el rol que li imposa la societat i se’n va de casa a la recerca de la llibertat. És l’època, però, en què ha començat la invasió dels romans, que volen imposar les seves lleis i la seva llengua. I també és el temps en què Anníbal travessa Catalunya i recluta ibers per marxar cap als Alps i enfrontar-se als romans. L’Àunia es farà dona en temps de guerra, coneixerà l’amor i l’odi, la solidaritat i la traïció, i lluitarà fins al final per defensar la llibertat, la seva i la del seu poble.
Ressenya
El primer llibre que he acabat durant la marató de lectura de Booktique ha sigut Àunia d’Ivan Vera, guanyadora del Premi Llibreter 2021 (categoria LIJ catalana). Un dels reptes d’aquesta marató lectora consisteix en acabar una novel·la ambientada en un lloc on voldries anar, i amb Àunia he pogut viatjar a un dels molts poblets ibers que habitaven el nord-est de la península Ibèrica des de temps remots.
Més concretament a l’actual Empordà, prop del Pla de l’Estany. No hi he estat mai, i m’agradaria seguir descobrint indrets preciosos de Catalunya. Això sí, la de la Catalunya actual, no la del 218 abans de Crist! ^.^ Per sort, amb la novel·la d’Ivan Vera he pogut conèixer còmodament des de casa el món de l’Àunia, una hàbil caçadora que amb només tretze anys es rebel·la contra el rol que li imposa la societat.
Estic molt a favor de promoure la novel·la històrica entre els joves i Vera aconsegueix que una cosa tan llunyana com les guerres púniques es tradueixi en personatges de carn i ossos que van patir, estimar i morir igual que nosaltres fa milers d’anys. De fet, aquest llibre va néixer arrel d’un treball de recerca, i es va acabar convertint en un novel·la amb el suport d’alguns professors de la Universitat de Girona que Ivan Vera menciona als agraïments.
El punt fort de la novel·la és, sens dubte, la documentació: l’autor aconsegueix transportar-nos en el temps sense saturar-nos amb massa informació (igual que passa amb les nombroses notes a peu de pàgina que complementen la lectura). No és un equilibri gens fàcil de mantenir, però Vera se’n surt amb nota.
Tot i així, reconec que no he acabat de connectar amb l’Àunia (potser perquè la seva història m’ha semblat una mica massa clàssica, potser pel final tan agredolç). La jove ibèrica és una barreja de Fa Mulan i Katniss Everdeen (la protagonista dels Jocs de la Fam), i m’hauria agradat veure una versió més trencadora de l’arquetip d’heroïna forta i lluitadora. En general he trobat a faltar personatges una mica més complexos (i de vegades més versemblants).
D’altra banda, la novel·la és àgil de llegir (amb un ritme constant) i la prosa d’Ivan Vera m’ha sorprès per la seva elegància i el seu extens vocabulari:
p.152 «-Mantingues els braços forts i els peus àgils. –l’Ístanur va mirar als ulls plens de valor del seu amic, que refulgien amb la llum de les torxes i les fogueres-. Si morim, que sigui per la nostra terra. Per Ibèria!
-Per Ibèria!
El crit dels joves va ressonar a través del campament com un raig d’esperança, parcialment eclipsat pel soroll dels soldats i de les bèsties. Ja era de nit, nit de guerra.»
Si bé les dues primeres parts no m’han acabat d’enganxar, la tercera (i més èpica de totes) ha sigut la meva preferida. He gaudit dels diàlegs (alguns d’ells basats en la crònica de Titus Livi a Ab urbe condita) les enginyoses tàctiques i l’emoció de la batalla... Paraula de Mixa que viureu amb l'ai al cor el destí del poble iber!
Mx
Write a comment