Adiós, señor Chips [CAT]

“Adiós señor chips” és la novetat més recent de Trotalibros Editorial, traduïda per Concha Cardeñoso i il·lustrada pel fantàstic Jordi Vila Delclòs. L’editorial Trotalibros està fundada pel booktuber Jan d’Entrelletres, i està recuperant clàssics injustament descatalogats (com ara “El palacio de hielo”, que també vaig ressenyar al blog).

Viena Edicions va publicar “Passi-ho bé, senyor Chips” el 2012, però en castellà no s’havia tornat a editar des de 1940 (!!). Aquesta novel·la de James Hilton està considerada el clàssic anglès sobre la vida escolar- Ha emocionat milers de lectors durant dècades i va ser adaptada més d’un cop a la gran pantalla, fins i tot en format musical.

“Adiós, señor Chips” gira al voltant del senyor Chipping, el professor de grec i llatí de l’escola de secundària de Bookfield des de temps immemorials. Segons explica Jan Arimany a la “Nota de l’editor”: «James Hilton era filla de John Hilton, el director de la Chapel End School, a Walthamstow [Anglaterra], així que des de petit va estar molt familiaritzat amb la docència. De fet, Hilton es va inspirar en la figura del seu pare i en la de W. H. Balgarnia, un professor seu, per crear a l’immortal senyor Chipping, el protagonista indiscutible d’aquesta breu novel·la. El gran èxit de Hilton va ser crear un personatge que és entranyable i humà a la vegada.»

No podria estar més d’acord! El senyor Chipping m’ha semblat un personatge inoblidable, tant per les seves peculiaritats, com per la seva tolerància, humilitat, perseverança i sentit de l’humor. Amb una agilitat increïble, James Hilton ens fa saltar del present al passat per mostrar-nos la vida d’aquest professor únic, una persona amb uns valors tan sòlids que ni tan sols la guerra aconsegueix canviar. Encara que els seus companys sovint pensin que les seves sortides enginyoses són excentricitats inofensives, el senyor Chipping no es talla un pèl a l’hora de dir veritats com temples.

p.86 «Señora Wickett, ha venido el joven Gregson..., hum..., se acuerda de él, ¿no? Un chico alto, con gafas. Siempre se retrasaba. Hum. Ahora trabaja en..., hum..., la Liga de las Naciones, donde supongo que..., hum..., sus retrasos pasarán... completamente desapercibidos, ¿no le parece?»

Això sí, el meu personatge preferit ha sigut la Katherine. Quina noia més fascinant! No diré res més per no fer-vos spoiler, però m’hauria agradat que Hilton li dediqués una novel·la a ella soleta.

Reconec que la lectura d’aquest llibre m’ha semblat injusta... perquè s’ha acabat molt abans del que m’esperava! Els capítols es llegeixen en un sospir, però ens acompanyen molt de temps després d’haver-ho fet. L’estil de Hilton és proper, irònic, i amb molt poques paraules aconsegueix crear imatges que t’envolten per complet.

p.15 «Brookfield se encontraba al otro lado de la carretera, detrás de una muralla de olmos añosos, rojizos bajo el manto otoñal de las trepadoras. [...] Como decía Wetherby, Brookfiled era una institución antigua, fundada durante el reinado de Isabel como centro de enseñanza secundaria que, con un poco de suerte, podría haberse hecho tan famosa como Harrow. […] Con todo, era un buen colegio de segunda fila. Contaba con el respaldo de varias familias importantes; había dado varios ejemplares de hombres de los que marcan la historia, cada cual en su época: jueces, miembros del Parlamento, administradores coloniales y algunos obispos.