Títol: On van els àngels de neu?
Autora: Maggie O’Farrell
Il·lustradora: Daniela Jaglenka Terrazzini
Traducció: Jordi Vidal Tubau
Editorial: La Galera
Any d’edició: 2021
Títol: Hamnet
Autora: Maggie O’Farrell
Traducció: Marc Rubió Rodon
Editorial: L’Altra Editorial
Any d’edició: 2021
Ressenya
Maggie O’Farrell està considerada una de les millors autores de la seva generació i feia temps que havia sentit a parlar de les seves novel·les. En canvi, va acabar a les meves mans el seu primer àlbum infantil “On van els àngels de neu?” publicat en català per La Galera i il·lustrat per les elegants i clàssiques aquarel·les de Daniela Jaglenka Terrazzini. Es tracta d’un conte irònic i emotiu sobre la valentia i la determinació d’una nena que ha de superar diversos obstacles.
La Sylvie es desperta una nit de sobte sense saber per què, i veu l'espectacle més impressionant de la seva vida: un parell d'ales, enormes, fetes de plomes blanques i suaus. Un àngel a la seva habitació; un àngel de neu, que li explica que ha vingut a cuidar-la, perquè ella no està tan sana com aparenta... L’àngel tornarà? I com pot assegurar-se ella que tots els seus éssers estimats tinguin el seu àngel de la guarda?
O’Farrell va explicar en una entrevista que el personatge de l’àngel de neu va néixer per tranquil·litzar la seva pròpia filla quan estava patint un xoc anafilàctic, i que es va acabar convertint en la història que explicava als seus fills abans d’anar a dormir. De fet, la malaltia també va estar present a la infantesa de Maggie O’Farrell, i la Sylvie és una representació dels mesos que va passar hospitalitzada a causa d’una encefalitis greu. Per sort, les dos històries acaben bé!
Mesos més tard vaig poder llegir “Hamnet” amb el club de lectura que modero a la llibreria El Gat Pelut de Barcelona. Me l’havien recomanat moltíssim i les expectatives estaven d’allò més altes, tot i que no sabia ben bé de què anava la història...
«Hamnet és la història d’una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d’un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps.»
Sense mencionar ni un sol cop el nom de Shakespeare, Maggie O’Farrell s’apropia de la biografia del Bard i omple alguns dels interrogants que envolten la seva família, com ara la mort del seu fill Hamnet. Tal i com diu l’autora a la nota final «no se sap de què va morir Hamnet Shakespeare: l’enterrament està documentat, però no la causa de la mort. Shakespeare no esmenta ni un sol cop la pesta negra, o la mort negra, com es devia conèixer a finals del segle XVI, a cap de les seves obres de teatre ni a cap de les seves poesies. Sempre m’he preguntat per aquesta absència i el seu possible significat; aquesta novel·la és el resultat de la meva infonamentada especulació.»
La novel·la d’O’Farrell, però, va més enllà d’aquest fet en concret. Per a mi “Hamnet” és el quadre d’una família sencera poc convencional i un homenatge a totes les dones sàvies que han viscut al marge de la societat (i han quedat invisibilitzades per la història). L’Agnes és la protagonista indiscutible d’aquesta obra, i la peculiar relació amb el seu marit ha sigut un dels meus elements preferits.
Sobretot a la primera part (la que més he gaudit), O’Farrell crea una atmosfera intrigant tot intercalant el passat i el present amb les inquietuds, traumes, febleses i frustracions dels personatges. Un pare maltractador, una madrastra ressentida, un germà que farà el que sigui per salvar la seva germana... Gairebé sembla que, si apropem prou l’orella a les pàgines, podem escoltar bategar els seus cors. Jo sí que he sentit com s’esquerdaven quan la tragèdia els envestia.
p.127 «L’Agnes té la sensació d’escindir-se en dos. Davant la visió dels bubons, una part d’ella deixa anar un crit ofegat. L’altra part sent el crit, l’observa, en pren nota: un crit, molt bé. Salten llàgrimes dels ulls de la primera Agnes, que sent que el cor li retruny al pit com una animal que s’abraona sobre la seva gàbia d’ossos. L’altra Agnes enumera els símptomes: bubons, febre, son profund. La primera Agnes fa petons a la seva filla, al front, a les galtes, en aquell punt de les temples on els cabells es troben amb la pell; l’altra pensa: un cataplasma de pa esmicolat, ceba rostida, llet bullida i llard de moltó, un cordial de gavarrons i ruda molta, borratja i lligabosc.»
Altres portades de "Hamnet"
O’Farrell aconsegueix parlar del dolor més indescriptible que hi ha: la pèrdua d’un fill. Ho fa amb subtilesa, deixant que el lector ompli els buits. I aconsegueix transportar-te senzillament a través dels detalls més petits, com les olors o el tacte. Mentre llegia no vaig poder evitar pensar en "Vardø" de Kiran Millwood Hargrave (una altra història de sororitat i dones feréstegues que us recomano) o els emotius llibres de la jove bruixa Tiffany Aching escrits per Sir Terry Pratchett.
Si bé el desenllaç de “Hamnet” em va resultar una mica inconclús (vaig trobar a faltar desenvolupar més alguns personatges), la novel·la em va atrapar. I no, no cal que conegueu la història de Shakespeare per gaudir-ne. “Hamnet” podria ser la història de moltes famílies, però la manera en la que O’Farrell ens la narra converteix la lectura en una experiència realment especial.
Mx
Write a comment