Títol: Amor en cas d’emergència
Autora: Daniela Krien
Traducció: Maria Bosom
Coberta: Eric Zener
Editorial: Més Llibres
Any d’edició: 2021
Títol: La segona estrella
Autor: Albert Plans
Coberta: Ignasi Font
Editorial: Més Llibres
Any d’edició: 2021
Ressenya
Les dos últimes novetats de ficció del catàleg de Més Llibres són “Amor en cas d’emergència” i “La segona estrella”, dos històries oposades, però amb una edició igual de cuidada. En destaco sobretot les portades, que han sigut el plat fort del canvi d’imatge de l’editorial.
“Amor en cas d’emergència” de Daniela Krien està representat per “Faith” un quadre d’Eric Zener. Aquest artista fotorealista nord-americà és conegut per les seves pintures de persones solitàries, sovint al voltant d’una piscina. En el cas de “Faith” veiem una dona que des de les alçades es qüestiona haver de fer un salt de fe... o el que és el mateix, deixar entrar l’amor a la seva vida.
Aquest precisament és el tema principal de la novel·la de Krien, una història coral al voltant de cinc dones molt diferents: metgesses, llibreteres, amants de la caça i l’escriptura, pianistes fallides... Es diuen Paula, Judith, Brida, Malika i Jorinde. Es coneixen perquè el destí ha volgut que les seves vides es creuessin.
«Van viure la caiguda del Mur de Berlín quan eren molt joves i, on abans hi havia fronteres i restriccions, ara hi ha llibertat. Però resulta que la llibertat només és una altra forma de pressió: la pressió d’haver de triar. Després d’haver-se criat dins dels límits de la RDA, ara ho volen tot, i ho tenen tot a l’abast.»
La veu de Krien en tercera persona és austera i dinàmica (ben bé com una càmera que va canviant constantment de pla) i de vegades fins i tot cruel (com un esparadrap arrancat per sorpresa). El resultat són escenes breus i pauses intermitents com un parpelleig que ens mostren sense embelliments les pors, traumes i desitjos d’aquestes cinc dones i les seves complexes relacions personals.
Marta Orriols, autora de la novel·la “Aprendre a parlar amb les plantes”, descriu el llibre com un «collage íntim, ambivalent i veraç del que significa ser dona i sobreviure als replecs de l’amor». A més, la crítica ha comparat a Daniela Krien amb Sally Rooney, així que –encara que aquesta mena de narrativa no aconsegueixi atrapar-me- pot ser una opció ideal pels fans de “Gent normal”.
D’altra banda, al setembre arriba “La segona estrella”, el debut literari del guionista Albert Plans. Ha estat cocreador de “Porca Misèria” i guionista de mítiques sèries com "Plats Bruts”, “Ventdelplà” i “Kubala Moreno i Manchon”, entre d’altres. També fou co-guionista de “Fènix 11·23” i de diversos curtmetratges, i és autor de l’obra teatral “Diumenge tarda” (Premi del Públic del Festival de Teatre de Barcelona).
Aquest bagatge és palpable a la seva primera novel·la, un thriller a cavall entre la ciència-ficció la road novel. “La segona estrella” es pot llegir com un guió cinematogràfic, amb escenes breus, narradors en primera persona del present i força diàleg. L’escenari principal és Barcelona, en un futur no gaire llunyà (però ben negre per culpa del canvi climàtic i la precarietat laboral).
«La Sara es desperta a la barraca d’un indigent, no recorda res i no trigarà a adonar-se que algú l’empaita per assassinar-la. Busca alguna pista que l’ajudi a entendre qui és, què li ha passat i per què té un poder que la fa temible. No sap que en Juli, un periodista en crisi capaç d’agafar-se a qualsevol història roent, ha estat testimoni d’aquest poder. Amb la seva ajuda i la de l’Enric, un jove enamorat d’ella, la Sara emprèn un viatge a través d’un territori devastat pels estralls del canvi climàtic. No sospiten que els vigilen de molt a prop.»
Tot i que vaig començar a llegir “La segona estrella” intrigada, reconec que no hi he acabat connectant. Els personatges m’han semblat força plans, la història en si no comença fins més enllà de la meitat del llibre, i el final m’ha deixat amb més preguntes que respostes. La novel·la podria haver sigut una paròdia original de les clàssiques històries de persecucions i societats misterioses, però pel meu gust la trama no ha arribat a desenvolupar tot el seu potencial.
Això sí, destaco la punyent i mordaç crítica social de Plans. Més enllà dels perills del viatge dels protagonistes, el més terrorífic de la novel·la són les descripcions del món on viuen: terres ermes, incendis descontrolats constants, paradisos perduts, temperatures boges... Tot el que ens pot i malauradament ja ens està passant, si no revertim aviat els efectes del canvi climàtic. I el més terrible de tot: una societat apàtica i totalment insensibilitzada a les tragèdies dels demès. Per no mencionar els cafès a nou euros! XP
p.47 «Edita una entrevista, ha entrat mitja pàgina de publicitat i cal escurçar-la, elimina set preguntes amb les respostes i retoca els vorals de la ferida perquè no es noti l’amputació. Escriu els peus de foto de la secció: Aparador d’El Corte Inglés de la plaça Catalunya destrossat per uns brètols; Columnes de fum al Pirineu oriental vistes des de l’Estació Espacial Internacional; L’últim os de Cantàbria. Fet. S’ha guanyat un cafè.»
Acabo la ressenya tal i com l’he començat: parlant de la portada. Em quedo amb la fantàstica il·lustració d’Ignasi Font: elegant, misteriosa, intrigant... Sabem que l’important està a l’interior, però aquesta portada és per emmarcar-la... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment