Títol: Lluny de l’Àfrica
Autora: Karen Blixen
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Il·lustració portada: Jordi Vila Delclòs
Any d’edició: 2021
Sinopsis: «Jo tenia una plantació a l’Àfrica, als peus de la serra de Ngong...». Tan bon punt la jove i aristocràtica Karen Blixen va arribar a Kènia l’any 1914 per trobar-se amb el seu marit i ocupar-se d’una plantació de cafè, es va enamorar de l'Àfrica. De tornada a la hivernal Dinamarca, separada del seu marit i sense diners, Karen Blixen va voler reviure els millors records de la seva enyorada experiència africana amb aquestes memòries.
Títol: Archie, el noi que parlava amb elefants
Autor: Lluís Prats
Editorial: Columna Edicions
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Kenya, 1947. Una elefanta neix en un poblat a tocar de la plantació de te de la família Cunningham. La infantesa del petit Archibald quedarà marcada per aquest esdeveniment extraordinari. El vincle que s’estableix entre tots dos durarà seixanta anys, i res, ni els canvis de continent ni les moltes voltes que dona la vida, aconseguirà desfer aquella amistat entre un nen i una elefanta, entre l’home i la natura. Malgrat abandonar l’Àfrica només amb onze anys, l’Archibald Cunningham sempre somiarà tornar-hi i retrobar aquella amistat.
Ressenya
Ja hi ha dos llibres més al meu prestatge amb el llom arrugat. Les marques demostren que els he obert bé, per no perdre’m cap detall. Em refereixo a “Lluny de l’Àfrica” (Karen Blixen) i “Archie, el noi que parlava amb elefants” (Lluís Prats, Premi Carlemany 2020), dos novetats que he devorat seguides.
Durant una de les presentacions d’”Archie...”, Lluís Prats explicà que la novel·la era un homenatge a l’obra de Karen Blixen, així que quan vaig veure que Viena tornaria a editar “Lluny de l'Àfrica” (també conegut com a “Memòries d’Àfrica”), vaig decidir llegir-los seguits.... i l’espera ha valgut molt la pena. Primer de tot, perquè no m’esperava que Blixen m’atrapés tant, i en segon lloc perquè així he pogut gaudir d’“Archie...” el triple!
Per acabar-ho d’arrodonir, poc després vaig veure la pel·lícula de “Memòries d’Àfrica” (la qual m’havien recomanat molt), però em va decebre que la trama es centrés tant en la relació entre Karen Blixen i l’aventurer Deny Finch-Hatton (doncs al llibre gairebé no es menciona). Pel meu gust la pel·lícula no es pot comparar amb el llibre, que al seu torn és una versió parcial i esbiaixada de la vida de Blixen.
Això sí, em va encantar poder veure els paisatges (espectaculars) on transcorre la història i em va encantar la banda sonora, però vaig trobar a faltar les màgiques descripcions de Blixen (que és el que més m’ha agradat del llibre). Ja havia pogut fer un tastet de la prosa de l’autora a “El festí de Babette” i “Ehrengard” (també reeditats per Viena), però amb “Lluny d’Àfrica” he quedat embadalida. A més, estic enamorada de la portada de Jordi Vila Delclòs.
p.86 «Per moltes vegades que ho visquis –vaig pensar- continua costant de creure, amb aquest fred i aquesta penombra, que la calor del sol i la claror del cel, al cap de ben poques hores, puguin fer-se insuportables. […] Esperant-te dintre aquella ombra límpida, contemplant amb el cap alt els cims i el cel clar, tenies la sensació que en realitat estiguessis caminant pel fons del mar, amb els corrents oceànics passant-te pel costat, i que contemplessis, molt per sobre teu, la superfície de l’aigua.»
Comparteixis més o menys el seu punt de vista, s’ha de reconèixer que Blixen va fer un retrat molt noble d’una terra que li va transmetre saviesa perduda i d’un poble que la fascinà. En certa mesura va vetllar per ells i s’oposà a l’esclavitud.
p.182 «Els indígenes no tenen gust ni inclinació pels contrastos; el cordó umbilical que els uneix a la natura encara no el tenen tallat del tot. Celebren els ngomes nocturns tan sols quan hi havia lluna plena. Quan la lluna s’endiumenjava, ells també. Amb el paisatge banyat i amarat d’aquella claror intensa i suau que queia del cel, ells contribuïen a la gran il·luminació nocturna de l’Àfrica amb el seu foc ardent.»
Que no us espanti la llargada del llibre: el podeu anar llegint lentament per parts, ja que Blixen no segueix un ordre purament cronològic, sinó que divaga entre els seus records com un riu que desfila pels viaranys de la memòria. Una anècdota la porta a una reflexió, i aquella reflexió la porta a una curiositat... Citant les paraules de Blixen fora de context, «te’l llegeixes tal com a un autor li agradaria que es llegís el seu llibre, pregant a Déu que l’hagi sabut fer continuar tan meravellosament com l’ha començat.»
p.212 «Cap al tard, quan començaven a brillar els primers estels, anava sovint a seure a la vora de la bassa, i els ocells no trigaven a venir. Els ocells aquàtics tenen un vol decidit, a diferència del d’altres ocells: van de viatge, d’un lloc a l’altre; quina meta deuen perseguir, aquests capbussaires de vol capvespral? Els ànecs acabaven el seu trajecte a través del cel transparent abatent-se silenciosament contra l’aigua fosca igual que puntes de fletxa que algun arquer celestial hagués disparat d’esquena.»
La primera i la segona part giren al voltant de dos anècdotes en concret, la tercera és un recull de records de visites a la plantació, la quarta són fragments de reflexions totalment aleatoris, i la cinquena és la crònica de la seva marxa de l’Àfrica. Pel meu gust, la quarta part m’ha resultat força repetitiva, però la cinquena és realment emotiva, carregada de simbolisme i moments tràgics.
I si el final de “Lluny de l’Àfrica” és commovedor, ja no parlem del d”Archie...”! Si seguiu el meu blog, sabreu que els llibres de Lluís Prats sempre aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Tots tenen finals preciosos que t’arriben a l’ànima! En aquest cas pensava que ho tenia controlat, que m’havia immunitzat una mica, però no hi va haver manera... A les últimes pàgines em vaig trencar i no vaig poder parar de plorar fins el final.
Segons deia Prats a la presentació del llibre, la història de l’Archie està inspirada en alguns fets reals, i va prendre forma mentre llegia “Lluny de l’Àfrica” (i el seu fill li va fer veure per setè cop consecutiu Dumbo). A partir d’aquí va fer un extens procés de recerca, i «em vaig mirar tots els documentals d’elefants... m’estranya que no m'hagin sortit ullals de tant veure’n!».
El llibre no només és una dura crítica a l’imperialisme i la cobdícia de molts governs, sinó que també és un crit d’alerta al voltant de la caça furtiva i la protecció del medi ambient. A més, hi trobareu alguns elements sobrenaturals, però és que -segons deia Prats- els elefants realment fan màgia: «Bona part de la desertització de l’Àfrica és per falta d’elefants, que es dediquen a escampar llavors amb les seves femtes i regenerar la terra com llauradors». Fa 200 anys n’hi havia diversos milions, però ara amb prou feines arriben a un milió (!!!).
p.85 «Algunes nits, quan la llum del capvespre pintava de taronja punyent les xemeneies del Winchester College, l’A.A. aclucava els ulls i imaginava els colors de les infinites planúries de Tsavo i el refilar de les puputs d’ales de color de foc, o procurava recordar el bramul de les lleones, o els grunys dels elefants. No es podia adormir fins que sentia el carrisqueig dels grills i aquells sorolls tan estranys que envoltaven la casa de Kericho: el parrupeig de les aus, algun gruny de lleopard o de lleona, i el batec de les ales dels bubús cantaires.»
A mesura que seguim els camins de l’Archie i la Jumbo al llarg dels anys anem veiem com el món es va transformant a través de pinzellades d’actualitat. Pel meu gust, Prats passa una mica massa de puntetes per sobre de les seves vides, però tot i així aconsegueix que hi empatitzem. En destaco les peculiars transicions, que ens demostren fins a quin punt estan connectats aquests dos personatges. No tot són flors i violes: la novel·la té moments realment durs relacionats amb la caça i el maltractament animal, però per sort, la història de l’Archie i la Jumbo té un final feliç (que us farà plorar a raig). Qui avisa no és traïdor... Paraula de Mixa! ;-)
Mx
Write a comment