Títol: A foc lent
Autora: Paula Hawkins
Traducció: Núria Parés Sellarès
Editorial: Columna
Any d’edició: 2021
Sinopsis: El descobriment del cadàver d’un noi assassinat brutalment en una casa flotant de Londres desencadena sospites sobre tres dones. La Laura és la noia conflictiva que va quedar amb la víctima la nit en què va morir; la Carla, encara de dol per la mort d’un familiar, és la tieta del noi, i la Miriam és la indiscreta veïna que oculta informació sobre el cas a la policia. Tres dones que no es coneixen però que tenen diverses connexions amb la víctima. Tres dones que, per diferents motius, viuen amb ressentiment i que, de manera conscient o inconscient, esperen el moment de reparar el mal que els han fet.
Ressenya
«“A foc lent” es refereix al procés pel qual el paper dels llibres es desintegra amb el pas del temps com a conseqüència de l’acidificació. L’àcid prové del paper mateix. És a dir, que el paper té la llavor de la seva pròpia destrucció a l’interior de les seves fibres.
Els personatges que estàs a punt de conèixer tenen alguna cosa al seu interior que els està corsecant –una necessitat de revenja, d’amor, de passar pàgina-, una cosa que ha estat cremant a dintre seu durant molts anys. No ens passa tots?»
Així comença “A foc lent” la nova novel·la de Paula Hawkins, l’autora que va captivar 27 milions de lectors de tot el món amb “La noia del tren”. Columna Edicions s’ha encarregat de publicar-la en català, i arriba com una de les novetats més potents de la temporada.
Escrita durant el confinament, aquesta novel·la ens parla de com afrontem els traumes, dels sentiments perillosos que carreguem, i del sentit de la justícia. Una novel·la rodejada de misteri que, de fet, s’ha tractat amb el major dels secretismes durant la seva edició. Degut als intents que hi havia hagut de hackejar-la, tots els col·laboradors no només van haver de signat un contracte de confidencialitat, sinó que fins i tot van haver de treballar en sales sense accés a internet i tancades amb clau!
No patiu, que jo tampoc faré cap spoiler, però ja us dic ara que no vaig encertar la persona culpable! La novel·la té més d’una subtrama, i tot i que la majoria es resolen, alguna queda oberta expressament (i el lector és qui ha de decidir què haurà passat en realitat).
Recordo que durant la presentació del 31 d’agost, una Paula Hawkins virtual explicava que li agradava escriure sobre personatges complexos, que no poden o no volen encaixar amb els rols que els imposa la societat. I així és: fins i tot el personatge més aparentment “clàssic” té alguna dimensió oculta o algun detall que capgira la nostra percepció. De fet, aquest és el punt fort de Hawkins, la seva capacitat de fer-nos creure el que ella vol en tot moment.
A poc a poc (una mica massa “a foc lent” pel meu gust) l’autora introdueix nous elements que fan oscil·lar el nostre veredicte de culpabilitat com un penell al vent. Això fa que la trama sigui realment intrigant (gairebé tothom sembla culpable!), però alhora tinc la sensació que no dóna gaires possibilitats al lector de poder esbrinar el misteri per si sol, doncs fins a l’última pàgina hi pot haver una revelació inesperada.
A banda d’investigar un crim, també anireu descobrint el passat dels personatges i explorareu les diverses formes de viure (o no) la maternitat, els laberints de la culpa, i els viaranys de l’èxit. La pròpia Hawkins deia sentir-se identificada amb un del seus personatges, en Theo, un escriptor que intenta gestionar l’èxit inesperat de la seva darrera novel·la. De fet, tot el llibre està farcit de referències literàries: una llibreria en una barcassa flotant (que m’encantaria visitar!), un manuscrit metaliterari que podem anar llegint entre capítols, una velleta lletraferida que compara la realitat amb una novel·la de misteri. Fins i tot la pròpia autora sembla riure’s d’ella mateixa amb picades d’ullet a través dels personatges:
p.348 «També li havia de dir que havia fet una ullada al seu últim manuscrit, i que no li agradava, tant anar amunt i avall, tots aquells salts en la línia temporal. Comença pel principi, per l’amor de Déu. Per què la gent no podia explicar una història directament, del principi fins al final?»
“A foc lent” justament té aquesta estructura serpentejant, i si bé al principi proporciona ritme i picardia a la trama, cap al final he compartit l’opinió de la cita. També m’he sentit identificada amb altres fragments (i aquesta és una de les virtuts del llibre, que tothom pot connectar amb algun aspecte de la història):
p.170 «La Miriam sempre havia pensat que en Theo estava sobrevalorat. Però va descobrir que ni tan sols ella era immune al glamur d’una topada casual amb una celebritat: semblava mentida la rapidesa amb què un reconsiderava la qualitat de l’obra d’algú quan el seu creador ja no era una persona abstracta, ja no era una fotografia d’estudi a la solapa d’un llibre, sinó una persona viva amb un somriure tímid i un gos que tufejava.»
Si vosaltres també voleu submergir-vos en el nou best-seller de Paula Hawkins esteu de sort... He engegat un sorteig al meu compte d’Instagram amb la col·laboració de Columna. Podeu guanyar un exemplar i una tassa a joc! Trobareu les bases del sorteig a la descripció del post. A què esteu esperant per participar?
I acabo la ressenya amb una de les meves descripcions preferides de la novel·la:
p.262 «La Miriam no les tenia pas totes de poder arribar fins a dalt, va haver de fer unes quantes pauses, li faltava l’alè i suava a raig. […] Tanmateix, quan va arribar a dalt, va pensar que l’esforç gairebé havia valgut la pena. Corria un aire fresc, no aquell tuf del canal, i les vistes, quines vistes més meravelloses! L’agulla de Saint James a primer terme, i al darrer, les brutals torres del Barbican, l’assossegada majestuositat de Saint Paul, i més enllà encara, les façanes de vidres lluents de la City. Londres, en tota la seva esplendor, la ciutat que oblidaves quan vivies tan arran de terra.»
Mx
Write a comment