Sang calenta | Les gratituds

p.179 «La carn se satisfà de pressa. Però el cor és insaciable, el cor necessita estimar, desesperar-se, cremar amb qualsevol foc... Això és el que volíem. Cremar-nos, consumir-nos, devorar els dies com el foc devora els boscos.»

Escrit en forma de dietari, “Sang calenta” ens parla dels secrets dels pobles, de la pèrdua de la joventut, dels patrons de conducta que es repeteixen generació rere generació i de passions que capgiren les nostres vides. Mentre llegia no podia evitar pensar en la cançó de Joan Manuel Serrat...

«Ara que tinc vint anys,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta,

i em sento bullir la sang.»

p.74 «Però, a vint anys, com bullia! Com s’encén aquest foc dins nostre? Ho devora tot, en pocs mesos, en pocs anys, de vegades en poques hores, i després s’apaga. Més tard pots avaluar-ne els estralls. […] ¿Qui no s’ha trobat que aquest foc li havia deformat i doblegat curiosament la vida en un sentit contrari a la seva naturalesa més profunda? Fins al punt que tots som més o menys iguals que les branques que cremen a la meva llar i que les flames retorcen com volen.»

Personalment, he gaudit molt més “Sang calenta” que l’altre Petit Plaer de Némirovsky “El ball”. Tot i la gran crítica als nous rics que conté, no vaig aconseguir connectar amb els personatges i vaig patir molt amb el final. Aquí, en canvi, he simpatitzat més amb els personatges i el final m’ha deixat amb la boca oberta! Em podia esperar la majoria de girs, però l’última revelació em va fer ofegar un crit mentre llegia (i de pas vaig atreure l’atenció de la senyora que compartia vagó de tren amb mi).

A més, em vaig fer un tip de marcar frases i fragments sencers. Les metàfores del narrador, tan unides a la natura i el vi, et transporten al costat de la llar de foc, envoltada d’un l’ambient humit, plujós i tràgic:

p.23 «Els vaig dir adeu davant de la reixa del jardí, que es va obrir amb un xerric agut i es va tancar amb aquella nota greu, baixa, com el so d’un gong, que produeix un plaer especial a l’orella, de la mateixa manera que un vell borgonya en produeix al paladar. La casa està coberta d’una vinya verge, verda i densa, que s’estremeix amb mil reflexos amb qualsevol mica de vent, però en aquell moment només en quedaven unes quantes fulles seques i una xarxa de filferros il·luminats per la lluna.»

Borgonya, França

Poc abans de llegir “Sang calenta” va donar la casualitat que vaig acabar “Les gratituds” de Delphine de Vigan, un altre llibre que reflexiona sobre la vellesa i l’amor. A través dels testimonis de tres persones, coneixem els últims mesos de vida de la Michka en una residència, una dona activa i culta que ara veu com li desapareixen les paraules. Justament l’hem comentat al club de lectura de la llibreria El Gat Pelut, i ens va encantar a totes:

«"T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute." En la seva nova novel·la, Delphine de Vigan escruta la intimitat i els llaços de lleialtat, fidelitat i afecte que devem a les persones que han format part de la nostra vida. Michka, una dona gran, va perdent la seva habilitat per parlar. Dues persones l'acompanyen: la Marie, una noia jove molt propera a ella, i en Jerôme, el seu logopeda.»

Al club vam arribar a la conclusió que, encara que cada cas és un món, sobretot quan la vellesa va acompanyada de malalties com l'Alzheimer i la demència, Deplhine de Vigan sap transmetre perfectament el que significa envellir i perdre la pròpia identitat. Ho fa amb una novel·la que es llegeix en un sospir, delicada i tendra com la flor de la seva portada, però alhora irònica i punyent.

Pel meu gust, el desenllaç de “Les gratituds” és una mica massa rodó, però no seré jo la que es queixi d’un final feliç, paraula de Mixa! I parlant de finals, aquí acaba la ressenya d'avui. Ja només em queda dir-vos... moltes gràcies per llegir-la! ;-)

Mx