Agnes Grey | La veu melodiosa

Aquesta tardor hi ha un bon grapat de clàssics que tornen a ser novetat, com ara “Agnes Grey” d’Anne Brontë (publicat per Viena Edicions a la col·lecció Club Victòria) i “La veu melodiosa” de Montserrat Roig (reeditada per Edicions 62).

«Agnes Grey és la filla d’un pastor amb escassos ingressos i d’una dama de l’alta societat que va renunciar als seus privilegis per casar-se per amor. Quan la família travessa greus problemes econòmics, l’Agnes s’ofereix per treballar com a institutriu, a la qual cosa la seva mare i la seva germana s’oposen perquè encara la veuen com una nena. Però l’Agnes troba feina amb els Bloomfield, una família rica amb dos fills malcriats. D’aquesta manera, l’Agnes coneixerà estils de vida ben diferents del que ha viscut al seu tranquil i amorós cercle familiar. Agnes Grey és una revelació del precari estatus de la institutriu. Un relat íntim, quasi secret, d’esforç i d’humiliació, i de defensa del món interior i de la integritat moral.»

“Agnes Grey” ha sigut la primera lectura de la nova temporada dels Vermuts Literaris. La Marta de La mar de llibres, la Mariona de Meyonbook i jo la vam comentar en directe per YouTube i Twitch el 26 de setembre, i va despertar opinions diverses. Jo vaig trobar a faltar molt més ritme i acció, però les tres vam estar d’acord en que era una de les crítiques a l’alta societat més punyents que havíem llegit. Un retrat gairebé despietat de la hipocresia, vanitat i la falta d’empatia de moltes famílies benestants. I ja no parlem dels seus fills! He odiat a tots els nens i nenes que surten en aquest llibre... Els alumnes de l’Agnes Grey són criatures maleducades i cruels, i la institutriu protagonista viu un infern denigrant. 

Tal i com diu la sinopsis, “Agnes Grey” és un diari íntim i subtil, la història d’una dona que vol emancipar-se i valdre’s per ella mateixa en una societat que no li posa les coses gaire fàcils. D'una banda, està escrit amb una finalitat massa "moralitzadora" per meu gust, però alhora conté valors preciosos com ara la compassió, l’esforçi l'empatia.

Tot i que “Jane Eyre” segueixen essent la meva obra preferida de les tres germanes Brontë, potser en un futur potser li donaré una oportunitat a la segona novel·la d’Anne Brontë, “La llogatera de Wildfell Hall” perquè me l’han recomanat molt.

Canviant de segle, “La veu melodiosa” de Montserrat Roig torna a les llibreries per celebrar els 75 anys del naixement de Montserrat Roig. Edicions 62 recupera l’última novel·la d’aquesta polifacètica escriptora i periodista, i inclou un epíleg de Betsabé Garcia, filòloga i escriptora especialista en la història del feminisme contemporani a Catalunya i Espanya. 

Personalment, mai havia sentit a parlar de la seva última novel·la, considerada original i única en la seva trajectòria. És una història molt breu, però intensa. Tot i que pot ser una mica críptica de vegades (doncs està carregada de metàfores i reminiscències bíbliques), us farà reflexionar de valent sobre la nostra societat (perquè segueix essent una obra de rabiosa actualitat). 

En ella coneixerem la història de l’Espardenya, un nen que ha crescut confinat des del seu naixement al domicili familiar del passeig de Gràcia per odre del senyor Malagelada, que vol allunyar el seu net de tots els mals del món. S’assegura que només rebi notícia de les accions humanes bondadoses i que visqui envoltat de coneixements. Però quan el noi marxa a la universitat topa de ple amb el món real: la pobresa, la corrupció, la crueltat, l’amor, el moviment estudiantil... i haurà d’afrontar la distància entre el bé i el mal, la veritat i la mentida, l’ideal i la realitat. A través d'una baixada als inferns descobrirà el millor i el pitjor de la humanitat, però... podrà trobar el seu propi camí i acceptar la vida en totes les seves vessants?

p.137 «-El teu avi –va afegir- també volia escriure de jove. Però buscava tant la perfecció que, amb els anys, es negà a fer-ho. Aleshores va voler construir amb la pròpia vida, i amb la dels altres, una obra mestra. No se’n va adonar que, tant la vida com la poesia, són imperfectes perquè les fem nosaltres.

-Jo, primer, viuré –va dir l’Espardenya-. En aquesta matèria, vaig endarrerit.»

I vosaltres, quins clàssics (re)descobrireu aquesta tardor? Us llegeixo als comentaris!

Mx