Títol: Caminant junts per la lluna
Autor: Pep Puig
Il·lustracions: Ignasi Font & Joan Badia Font
Editorial: L’Altra Tribu
Any d’edició: 2020
Sinopsis: A la platja d’Altafulla quatre amics aprofiten per fer l’últim bany de l’estiu. El Pitus, que sempre va a la seva, s’ha tret el banyador i s’ha posat de cap per avall. El Marcel, el narrador d’aquesta història, només vol que arribi la nit per trobar-se d’amagat amb la Guida, l’enigmàtica germana de l’Enzo. El Júnior, que no ha fet l’estirada ni sembla que vulgui fer-la, gaudeix de les onades com quan tenia deu anys. L’únic que no es banya és l’Enzo. Uns instants més i l’estiu ja s’haurà acabat. Potser és el moment, doncs, de tornar al principi i donar una mica més de temps a aquest grup de nois, abans no es facin grans del tot.
Títol: El dia de l’esquerda
Autor: Mar Bosch
Disseny de coberta: Eva Mutter
Editorial: La Galera
Any d’edició: 2021
Sinopsis: L'amistat és la força que et calma quan la vida s'esquerda. En Lluci reuneix els seus amics per explicar-los que aviat marxarà del poble. De sobte, un terratrèmol fa trontollar els seus plans i tot el planeta: del centre de la Terra en surt una noia misteriosa que canviarà les seves vides per sempre més. Fenòmens sorprenents. Éssers al·lucinants. Un grup d'adolescents i un secret dels seus pares que els capgira el món tal i com el coneixen. El futur els demana que formin part d'aquesta aventura. Quan la Terra es mou, és senyal que el món està a punt de canviar...
Ressenya
A les acaballes del 2021 vaig llegir un parell de novel·les que, tot i ser ben diferents, alhora tenen moltes coses en comú. Ambdues estan protagonitzades per colles peculiars a qui els hi encanta anar en bicicleta. I són la primera incursió en la literatura juvenil dels seus autors.
En el cas de “Caminant junts per la lluna”, un grup d’amics que estiuegen a Altafulla viuran les vacances més intenses i impactants de les seves vides. De la novel·la en destaco diverses reflexions curioses, divertides, punyents i emotives sobre l’amistat i la maduresa. Sobre les passions i els primers amors. Pep Puig intercala escenes eixelebrades amb d’altres d’íntimes i profundes, i oscil·la constantment entre l’eufòria i la malenconia.
p.94 «Que tinguéssim la cara plena de grans no volia dir pas que ens haguéssim fet grans. Ho dic perquè ara sé que un dels símptomes de fer-se gran és que deixes de tirar pedres i descobreixes que hi ha moltes altres maneres de fer mal sense que es noti que vols fer mal.»
p.91 «L’any passat vaig llegir un llibre que deia que totes les cartes en el fons són cartes d’amor, encara que siguin a un amic, perquè l’esforç d’escriure i després passar-les a net ja és un esforç que demostra que t’estimes l’altre. Jo t’he de dir, però, com pots comprovar (i a diferència de tu, he, he), que no la penso passar a net, però no per això dedueixis que t’estimo menys que a qualsevol altre amic meu. T’estimo en brut, diguéssim.»
Ho reconec: l’inici de “Caminant junts per la lluna” és un dels més impactants que he llegit mai... Paraula de Mixa! Però el final, malauradament, no ha estat a l'alçada de les meves espectatives degut a una trama molt repetitiva i un desenllaç massa abrupte.
Sigui com sigui, Pep Puig ens demostra que una història ambientada als anys 80 ens pot interpel·lar igualment als joves d’avui en dia, perquè seguim patint i enamorant-nos de la mateixa manera que fa gairebé mig segle.
Escolteu una de les cançons de la banda sonora del llibre
D’altra banda, “El dia de l’esquerda” és una faula a mig camí entre la ciència-ficció i la fantasia. Està ambientada a Bedlam, l’univers fictici creat per Bosch a la seva primera novel·la, però es pot llegir de forma independent. Al principi aquest món pot desconcertar una mica, però és força semblant al nostre, i funciona com un mirall de la societat en la que vivim.
A Bedlam la gent té por als canvis i a allò que desconeix, però el dia que la terra trontolli tot canviarà per sempre. A través de diverses metàfores, Mar Bosch ens parla de la inutilitat d’enterrar el passat enlloc d’acceptar-lo. De la importància de posar-se al lloc dels demés, i de no oblidar d’on venim.
p.13 «[...] ja sé que fa una mica de riure el que us diré venint precisament d'ell, que és cec: el meu germà petit m'ha ensenyat a veure el món. A veure'l tal com és, sense moltes coses que hi afegim quan el mirem, com allò que ens agradaria veure o com allò altre que ens agradaria perdre de vista. Les pors, per exemple, les pors les veiem molt, estan per tot arreu perquè les tenim clavades als ulls. I jo dic que si anem pel món amb por, només hi veurem històries que potser no hi són.»
A més, Bosch fa un homenatge a les anteriors generacions a través del vocabulari d’alguns personatges: “halar”, “marrano”, “gènero”... Quantes vegades m’he recordat dels meus avis mentre llegia aquestes expressions tan típiques seves!
Doncs bé, la història del Lluci i els seus amics comença amb molta intriga, quan del centre de la Terra en surt una noia misteriosa. Tot i així, més de la meitat del llibre resulta força estàtic, ja que està escrit a base de flashbacks i anècdotes que expliquen els protagonistes des del seu “quarter general” (és a dir, les golfes de casa del Lluci).
En canvi, els darrers capítols són una explosió d’escenes emocionants i deliciosament estrafolàries que se succeeixen a tot drap i que m’han arrencat més d’un somriure. De fet, m’han recordat una mica a un llibre que m’encantava de petita (“L’escola estrambota” de l’Imma Monsó) i m’han deixat amb ganes de molt més! Tornarem a veure què se n’ha fet dels nostres protagonistes? No se sap mai, però a Bedlam tot és possible! ;-)
Mx
Write a comment