Animal

p.189 «Sense fer soroll, em va ensenyar que tots som monstres, que tots som capaços de la monstruositat. I de manera inoblidable i imperdonable, uns quants dies més tard em va ensenyar que al darrere de la monstruositat sempre hi ha un motiu. [...] Altres persones es preguntaven per què. Jo ho sabia perfectament, per què.»

Heu vist un dels últims vídeos del meu canal on parlo sobre les diferents maneres de reaccionar al final d’un llibre? Bé, “Animal” entra clarament a la categoria número dos. És sens dubte una de les històries de ficció més dures, fosques i sense filtres que he llegit, i ja tinc ganes de comentar-la a la propera sessió del Club de lectura de la llibreria El Gat Pelut.

Abans d’arribar als quaranta, la Joan està cansada de viure. És un personatge que ha tocat fons tantes vegades que hi ha fet un niu i s’hi ha resignat (ja sigui perquè no ha conegut res més, o perquè tothom l’ha convençut de que és el que es mereix). Però els atenuants que l’han empès tan avall són tan alts com un campanar, i la culpa que la rossega (malgrat ser en gran part una víctima) fa que no la puguem jutjar ni odiar fàcilment.

p.29 «No sé com vaig tenir aquells pensaments, però em vaig imaginar que el de la dent d’or m’encastava contra l’aigüera poc fonda i em violava. I vaig pensar que potser aleshores em sentiria còmoda per demanar-li que em muntés els mobles d’Ikea.»

p.168 «La veritat és, qui ho pot saber, que podria ser que la Gosia hagués estat una mala influència. Ella em va ensenyar que els homes t’utilitzaran, si no és que els utilitzes tu primera, i que de vegades se’ls ha de castigar perquè les dones pateixen molt des del moment en que neixen fins que es moren. Però també es podria dir que això m’ho va ensenyar la mare, i també es podria dir, naturalment, que va ser el meu estimat pare el que ho va fotre tot enlaire. De tota la gent de la meva vida, la Gosia va ser la que va fer més per a mi i la que va intentar fer-me menys mal.»

Tot i que “Animal” està a anys llum de la meva zona de confort literària, les converses entre la Joan i l’Alice són les parts on he connectat amb la novel·la. M’ha donat la sensació de sentir a l’autora parlar a través de l’Alice, fent-li obrir els ulls a la Joan sobre els abusos que ha patit i denunciant la toxicitat que l’ha envoltat. Taddeo ens demostra que ens fan falta més converses entre dones així, obertes, franques, sense rivalitats. Encara hi ha molts temes tabú que ens guardem per a nosaltres. Moltes formes d’abús que s’encobreixen o es normalitzen. Moltes boques hipòcrites amb opinions sobre com ser dona, i molt poques orelles. I la nostra protagonista ja n’ha tingut prou. 

p.211 «Per què a algunes dones heterosexuals els cal estar guapes davant d’altres dones? Si els homes fossin escombrats del planeta, quant de temps duraria això? En quin moment ens concentraríem simplement a fer-nos fortes?»

La història va fent salts constants en el temps, a mesura que la Joan recorda escenes traumàtiques del seu passat més llunyà i proper alternativament. Em dóna la sensació que l’essència de la història es podria copsar només amb el principi i el final del llibre, doncs el ritme és força irregular, i l’estil massa lent i repetitiu pel meu gust. Però també és cert que condensar tanta ràbia i depravació en menys de 400 pàgines seria gairebé impossible.

Llegir “Animal” és una muntanya russa d’emocions, perquè, encara que predominen el fàstic i la ràbia, no he pogut evitar acabar sentint molta compassió. La veu cínica, descarnada, ferida i decidida de la Joan se us quedarà gravada a la ment. Perquè al capdavall no hi ha animal més perillós que l’animal ferit... Paraula de Mixa!

Mx