Cua de Castor | Estel Fugaç | Vaig néixer contenta a Oraibi

Últimament he viatjat a l’Amèrica més feréstega i ancestral amb tres històries protagonitzades per indígenes de diferents èpoques. Casualment n’hi ha una per a tots els públics, així que començaré pels més petits amb “Cua de castor. Una aventura per salvar la natura!” de Daniele Mocci i il·lustracions de Luca Usai. Segons s’explica al llibre:

«Daniele Mocci, escriptor i guionista, va néixer a San Gavino Monreale, a Sardenya. Als set anys es va enamorar dels còmics i va ser acollit a la tribu dels Núvols de Paper amb el nom de Ploma Inquieta, però quan va començar a escriure a l’ordinador el seu nom es va convértir en Tecleig Salvatge. Ha publicar còmics a França i a Itàlia per a diverses editorials.

Luca Usai, dibuixant de còmics i il·lustrador, va néixer a Guspini, a Sadenya. Apassionat des de petit de les historietes humorístiques i d’animació, va entrar a la tribu dels Arcs Ganduls amb el nom de Mà que Dissenya. El 2006 es va trasllada a la llunyana Milà per assistir a l’Acadèmia Disney i, des d’aleshores, continua embrutant-se les mans de tinta dibuixant còmics per a moltes editorials com Disney, Panini i San Paolo.»

Usai i Mocci ens anima a unir-nos a la colla de Cua de Castor, un petit indi dels Llengües Netes. Aquesta història té lloc a la primavera del 1695, quan falten pocs dies per al vuitè aniversari de Cua de Castor, i és una simpàtica introducció als peculiar personatges de la seva tribu: des de l’Arc Tort (un nen que somia en ser arquer però no n’encerta ni una), fins a Puny de Pedra (el guerrer més fort de la tribu a qui també li encanta conrear flors i curar animals ferits).

Plegats s’hauran d’enfrontar a una amenaça terrible... Algú (o alguna cosa) està contaminant el seu entorn! Els Llengües aprendran que «la natura mereix sempre el nostre respecte», i que «per guanyar cal estar sempre units». A més, nosaltres descobrirem com vivien els indis, per què llavors encara no muntaven a cavall, o què significa en el seu llenguatge “parlar amb la llengua neta”.

“Estel Fugaç” d’Ursual Wölfel (i il·lustracions de Regina Kehn) està considerat un clàssic juvenil i un dels llibres més bonics de la reconeguda escriptora alemanya. Publicat originalment l’any 1956 Estel Fugaç és un noi impacient que desitja convertir-se en home i ajudar a la seva tribu a sobreviure. El seu viatge iniciàtic és una història de superació, lleialtat, amistat i aventura, però també és una molt bona introducció als nens i nenes a la història dels nadius americans. Ens trobem aproximadament a finals del segle XIX, quan els indis cada vegada perdien més terreny enfront l’home blanc. Tot i que el final acaba de forma positiva, no he pogut evitar sentir un nus a l’estómac. Si voleu saber més sobre el tema, no us perdeu el “Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada” de Sherman Alexie.

p.47 «La gent blanca és dolenta! –va exclamar Estel Fugaç. Però Ull-que-sap va fer que no amb el cap.

-Hi ha indis bon i indis dolents –va dir-, i conec bones persones blanques i males persones blanques. Elles no saben que el Gran Esperit ens va donar aquestes terrers i els ramats de búfals a nosaltres. No saben que nosaltres no podem viure en tendes fixes com ells ni que el seu menjar ens fa mal i ens torna febles. No ho saben o no hi pensen. creuen que tothom ha de viure com ells.

Va agafar la pipa i la va tornar a encendre. Va dir, en veu baixa:

-Només pensen en ells, com les criatures. I com les criatures ho volen tenir tot, i només volen tenir.»

Em quedo sobretot amb les sabies paraules dels membres de la tribu de l’Estel Fugaç, i la dansa final de “Vaig veure”! ^.^

 p.26 «-Estel Fugaç ja és gran! –cridaven els nois, tan fort que se sentia des de totes les tendes. La mare i la gent gran assentien amb el cap i estaven contents.

Quan el pare va tornar del bosc on havien anat a caçar de matinada, li va dir:

-Seràs un home excel·lent, Estel Fugaç. 

-Però he tingut molta por de l’aigua negra, i ahir, quan el cavall se’m va endur tan lluny, vaig plorar.
-Ja ho sé –va dir el pare-. Ja ho vaig veure. Però no hi pensis més, en això. Oi que has saltat al llac? Oi que has tornat a muntar el cavall? De vegades, els grans també tenen por.»

Per últim, ambientada en una època desconeguda que podria ser perfectament l’actualitat, us recomano  “Vaig néixer contenta a Oraibi”. Es tracta de la segona novel·la per adults de Bérengère Cournut que ens arriba en català, després de “De pedra i os” (encara va ser escrita abans). Així doncs, passem de les glaceres inclements dels inuit, a les planúries àrides dels hopi, un poble amerindi d’Arizona. Tal i com diu la crítica, no es tracta d’un conte, ni d’un reportatge etnogràfic, sinó d’una novel·la hopi. És a dir, està narrada des del seu punt de vista per intentar fer justícia a cultures tan antigues com sàvies.

Si bé "De pedra i os" em va impactar i emocionar més, les dos novel·les han aconseguit atrapar-me i transportar-me de la mateixa manera. De fet, tenen molts punts en comú: són dos històries que narren la transformació de nena a dona de dos noies que hauran de fer les paus amb el seu dolor i trobar el seu lloc al món. 

p.77 «Cap al final del dia, els raigs de sol van encendre el paisatge a l’est, i la frontera entre el cel i la terra, sobre la qual reposen en equilibri les nostres cases des de fa segles, va aparèixer en una claror magnètica. Els tres altiplans hopis eren com una gran mà de foc aferrada a la terra. Més enllà només hi havia línies blavoses que s’enfonsaven en la boira. El nostre territori semblava que era l’únic que no havia emergit mai de la gran aigua primordial. [...] Del que passava en aquell moment i en aquell indret precís a l’altiplà, jo n’era l’únic testimoni. Sense saber què m’havia empès a emprendre sola el camí, experimentava per primera vegada la impressió que certes coses al món, certs moments em podien pertànyer només a mi. I aquest pensament nou m’omplia el cor d’alegria.»

“Vaig néixer contenta a Oraibi” ens demostra que l’amor, les supersticions i els prejudicis són iguals a tot el món, però que no hi ha una sola manera de veure el món. M’han fascinat les llegendes (com ara la creació de la lluna i les estrelles per culpa d’un coiot enrabiat) o els peculiars rituals que celebren al llarg de l’any. Destaco, per exemple, la batalla de fang (que bé ens aniria desfogar-nos així més sovint!):

p.120 «I de fet, vaig acabar sortint, el dia de la tradicional batalla de fang en la qual s’enfronten sempre les dues famílies que estan a punt de casar els seus fills. Aquella tarda m’hi vaig posar amb tota l’ànima, acusant enèrgicament la família contrària de robar-me el germà. Al cap d’unes hores, tots estàvem coberts de terra, descabellats, sense alè, bruts, però feliços, desfogats, purgats de tots els mals pensaments. La família de la noia se’n va anar amb la núvia i ens va deixar molts regals. Al cap d’uns dies van tornar, amb desenes de convidats, i vam celebrar la unió dels esposos, ara lligats l’un a l’altra però també a tota la comunitat, per a la perpetuació del nostre poble.»

Tal i com afirma l’èpic colofó d’aquest llibre: «Sota el sol abrusador d’Arizona, un coiot digué: “Vaig néixer contenta a Oraibi" no ha nascut, sinó que s’ha editat i s’ha imprès perquè els lectors catalans conegueu aquesta història d’una dona hopi explicada per una dona francesa i traduïda per una dona catalana. Contents, hauríeu d’estar.» I paraula de Mixa que ho estem! ;-)

Mx