El Gran Gatsby

Any d’edició: 2021

Sinopsis: Jay Gatsby és un home que ho té tot: diners, bellesa i una vida luxosa. Però hi ha coses que un sempre desitja secretament. Tothom amb una mica d’ínfules glamuroses a Long Island va a les famoses festes que celebra a la seva mansió. De dia i de nit la seva casa bull amb convidats que beuen, ballen i especulen sobre l’origen de les riqueses de l’atractiu amfitrió, quasi sempre invisible.

Però Gatsby, envoltat de misteri, sempre s’escapoleix entre els convi- dats, a l’espera d’un senyal que li faci recuperar el passat: el raig verd que encamina tots els seus pensaments cap a un amor. Sota la seva superfície brillant i feliç, s’hi amaga un secret, una obsessió silenciosa que amarga la seva vida. En una xafogosa nit d’estiu tot allò que anhela- va forçarà una tragèdia que no havia arribat a imaginar, en un juny que prometia delícies i una vida regalada.

Ressenya

L’altre dia la Mariona (de @meyonbook), la Marta (de @lamardellibres) i jo vam celebrar un vermut literari dedicat a “El Gran Gatsby” (reeditat recentment per LaBreu Edicions). Que una obra tan breu encengués un debat tant llarg i intens és un dels indicis de per què aquesta obra de Francis Scott Fitzgerald és un clàssic.

Encara que la trama no m’ha acabat de convèncer, he gaudit de la subtil ironia i de la prosa de Fitzgerald. Les metàfores i el ritme que té la converteixen en un dels principals atractius del llibre:

p.18 «El vent s’havia aturat i havia deixat una nit lluent i sorollosa, amb ales que esbategaven als arbres i l’orgue persistent de la manxa de la terra omplint les granotes de vida. La silueta d’un gat va tremolar sota la claror de la lluna, i quan em vaig girar per mirar-lo em vaig adonar que no estava sol: quinze metres més enllà, entre les ombres de la mansió del veí hi havia aparegut una figura que, amb les mans a les butxaques, contemplava l’escampall argentí dels estels. Alguna cosa en els seus moviments i en l’aplom amb què es dreçava em va dir que devia ser en Gatsby en persona, que havia sortit a determinar quina part del cel que es veia des d’allà era seva.»

L’altre punt fort de l’obra és sens dubte la punyent crítica social. Sovint relacionem “El Gran Gatsby” amb una exaltació dels bojos anys 20, però la història va molt més enllà. De fet, poc després de la publicació del llibre l’any 1925, el propi Fitzgerald va escriure a un amic: «De totes les entrevistes, cap, ni tan sols la més entusiasta, tenia la més petita idea de què anava el llibre.»

Tal i com diu John Green a “Històries de la nostra era”: «El llibre et fa patir pels fastigosament rics i malcriats de tota la vida, i pels pobres que viuen a la vall de les cendres, més tothom que hi ha entremig. Saps que les festes són vàcues i, fins i tot, perverses, potser: però vols que t’hi convidin igualment. I, per tant, en els mals temps, El gran Gatsby sembla una censura de la idea d’Amèrica, i en bons temps, una exaltació d’aquesta mateixa idea.»

“El gran Gatsby” ens transporta a la flor i nata dels nous rics, la corrupció, el tràfic d’influències i la hipocresia. És alhora una denúncia al gloriós “somni americà, i una reflexió sobre la impossibilitat de recuperar el passat, perquè, com deia Heràclit, no et pots banyar dos cops al mateix riu.

D’altra banda, no hi ha ni un sol personatge que m’hagi caigut bé en tota la novel·la, sobretot el narrador, en Nick. Encara que el llibre comença amb el consell que li dóna el seu pare de jove (“Quan tinguis ganes de criticar algú, recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu”), en Nick es passa tot el llibre jutjant i arrufant el nas. I, si bé sembla un espectador innocent, trobo que la seva inacció és un dels desencadenants del tràgic final de l’obra.

Sigui com sigui, la genialitat de l’obra rau en que cada personatge és més complex del que sembla a primera vista. Podríem dedicar molts vermut literaris a reflexionar sobre les seves motivacions i el per què de les seves accions. Personatges que s’han vist atrapats per una societat que els marca el camí a seguir. Que es neguen a anar a l’encalç de la felicitat per por de renunciar als seus privilegis. De fet, Fitzgerald ens acaba demostrant que els majors tresors del món -com són l’amor, la lleialtat i l’amistat- no es poden comprar amb tot l’or del món. És ben cert, hi ha gent tan pobra al món que només té diners... Paraula de Mixa!

Mx

P.S. Si voleu saber més sobre F. Scott Fitzgerald i altres autors de l’època, no us perdeu la pel·lícula “El editor de libros”, protagonitzada per Colin Firth i Jude Law.