Títol: Novel·la d’escacs
Autor: Stefan Zweig
Traductor: Manuel Lobo
Editorial: Quaderns crema
Any d’edició: 1987
Sinopsis: Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers prova d’acostar-se a tots dos personatges, i així, el lector en descobreix les històries i assiteix a la seva confrontació.
Títol: L’Onada
Autor: Todd Strasser
Traductora: Imma Falcó
Editorial: Blackie Books
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Sembla ficció, però és un fet real. El 1969, en un institut de Califòrnia, un professor va posar en marxa l’experiment educatiu més controvertit de la Història: va crear un moviment entre els seus alumnes, al qual va batejar L’Onada, per il·lustrar l’auge del nazisme a Alemanya i els terribles esdeveniments que va comportar. Es pensava que ho tenia tot sota control, però s’equivocava.
Títol: Maus. Relat d'un supervivent
Autor: Art Spiegelman
Traductor: Felipe Hernández
Editorial: Inrevés
Any d’edició: 2003
Sinopsis: Maus està considerat unànimement per la crítica com un dels millors còmics de la història. És la història d'un supervivent d'Auschwitz, Vladek Spiegelman narrada al seu fill Art, l'autor del llibre. Però a més, en Maus l'autor també realitza un retrat del seu pare en l'actualitat (en el moment en què s'entrevista amb ell perquè li relati els seus records de la guerra).
ressenya
Fa unes setmanes em vaig assabentar que la Junta Escolar del comtat de McMinn, Tennessee, havia acordat per unanimitat treure “Maus” (novel·la gràfica sobre l’Holocaust i la primera en guanyar un Premi Pulitzer), de la llista de lectures de l’assignatura de Llenguatge Artístic dels alumnes de vuitè (curs corresponent als 13 anys). Alguns dels “motius”: els insults que hi apareixen, la nuesa d’alguns personatges, o el tractament inhumà dels presoners dels camps de concentració.
Fins aquell moment no m'havia agafar "Maus", tot i saber que era una novel·la gràfica força reconeguda. Però després de veure aquest vídeo del booktuber Daniel Greene parlant sobre la polèmica i el llibre, vaig saber que havia arribat el moment de llegir-lo.
I no només això... també se’m va acudir fer un trio de lectures temàtique: just acabava de llegir la “Novel·la d’escacs” de Stefan Zweig, i tenia pendent “L’Onada” de Todd Strasser des de feia un temps. Però anem a pams...
A principis de febrer alguns membres de l’Associació de Joves Lectors Catalans vam assistir a la preestrena de la pel·lícula The Royal Game (dirigida per Philipp Stölzl), basada en la “Novel·la d’escacs” de Stefan Zweig. Si voleu saber si és una bona adaptació, no us perdeu el meu article al web de l’Associació: «S’estrena The Royal Game: com trobar la resistència en un llibre».
I així és: el protagonista de la novel·la, sotmès a la tortura psicològica dels nazis (que intenten fer-lo confessar) aconsegueix mantenir el seny a través d’un llibre d’escacs just quan pensava que no aguantaria més:
p.58 «Ara amb prou feines podia articular les frases més senzilles, balbucejant, ja que mentre parlava no podia apartar la vista, com hipnotitzat, de la ploma que lliscava sobre el paper de l’acta, com si volgués anar en persecució de les meves pròpies paraules. Sentia com les forces em minvaven, sentia com s’anava acostant el moment en el que qual poder poder-me salvar ho diria tot, tot el que sabia i potser més, en el qual per tal de poder fugir d’aquest no-res asfixiant trairia dotze homes i els seus secrets, encara que això no em procurés més que un instant de respir.»
L’obra de Stefan Zweig es torna additiva i angoixant a parts iguals a partir de la segona meitat, a mesura que el protagonista explica el seu captiveri al nostre narrador testimoni.
En resum, es tracta d’una breu però intensa reflexió sobre la força de les obsessions, la fragilitat de la nostra salut mental, i la crueltat dels nazis (més enllà dels camps de concentració). D’altra banda, he destacat un bon grapat de belles reflexions sobre el món dels escacs (motiu pel qual aquesta ha arribat a ser considerada LA novel·la d’escacs per excel·lència).
p.18 «Coneixia per pròpia experiència el misteriós poder d’atracció del “joc reial”, d’aquest joc de jocs, sense parió amb cap altre joc fruit de la ment de l’home i l’únic que escapa mestrívolament a qualsevol tirania de l’atzar i atorga els llorers de la victòria tan sols a l’esperit, o més aviat a una forma molt característica de la intel·ligència.»
Imatges de "The Royal Game"
La història sempre troba la manera de repetir-se? “L’Onada” de Todd Strasser ens demostra que malauradament sí. Aquesta novel·la, publicada recentment en català per Blackie Books, està basada en uns incidents reals que es van produir el 1969 a la classe d’història en un institut de Palo Alto, Califòrnia. Se’n va fer també una novel·la gràfica i una pel·lícula, però l’èxit de la novel·la va ser tan gran que es va convertir en un fenomen a les llibreries i a les escoles, on va servir per obrir debats. Sens dubte, es tracta d’una obra de lectura obligada per entendre com funciona la pressió de grup i les sectes.
El ritme és trepidant, i mentre la llegeixes tens la sensació d’estar veient un accident a càmera lenta. Tots els indicis de que alguna cosa no rutlla són allà, però no acabes de saber detectar-los fins que és massa tard.
p.20 «Els nazis potser eren una minoria, però estaven tan ben organitzats i armats que eren una minoria molt perillosa. Penseu que la resta de la població alemanya no estava organitzada, no tenia armes i estava molt espantada. A més, acabaven de passar per una etapa amb una inflació terrible que havia deixat el país pràcticament a la ruïna. Potser alguns es pensaven que el partit nazi seria capaç de reconstruir la societat. Sigui com sigui, un cop acabada la guerra, la majoria d’alemanys asseguraven que no en sabien res, de totes aquestes atrocitats.
Una mica més enrere, un noi negre que es deia Eric es va afanyar a aixecar la mà:
-Això és impossible –va dir-. Com pots exterminar deu milions de persones sense que ningú se n’adoni?»
La novel·la ens demostra que la sensació d’encaixar i pertànyer a alguna cosa més gran que tu pot ser molt perillosa, perquè ens incita a oblidar els nostres principis. I que renunciar al pensament crític és molt temptador quan hi ha algú que fa tota la feina i pren les decisions per tu. Tal i com diu la introducció de Blackie Books:
«La gosseta Blackie deia que el feixisme és com un mussols a l’ull: és senzill contagiar-se’n, que creixi i et faci veure el món d’una manera horrible. Per això, cada matí es rentava la careta amb un bon raig d’antifeixisme.»
Si bé el final m’ha semblat massa precipitat, la novel·la ha aconseguit que em submergís a la història (i m’he sentit identificada amb la Laurie Sanders, la protagonista). Per seguir reflexionant sobre el tema, no us perdeu les “Instruccions per convertir-se en feixista” de Michela Murgia, un assaig irònic i punyent per aprendre a estar alerta enfront de les actituts feixistes.
Per últim, no puc fer altra cosa que recomanar-vos “Maus. Relat d'un supervivent” d’Art Spiegelman. Sens dubte, ha superat les meves expectatives, i s’ha convertit en una de les millor lectores d’aquest 2022. Aquesta novel·la gràfica de caire autobiogràfic, recrea la difícil relació entre Spiegelman i el seu pare, supervivent d’Auschwitz. És com si, a través de les vinyetes, l’autor volgués fer les paus amb el seu present i intentés treure l’entrellat de les atrocitats del passat.
Si això ho va aconseguir o no, ho haureu de decidir vosaltres. No era una tasca gens fàcil, motiu pel qual Spiegelman va trigar anys a completar els dos volums que Irevés Edicions va publicar posteriorment en un sol llibre. El que està clar és que va aconseguir narrar des d’un punt de vista diferent (i amb molta sensibilitat i poc sentimentalisme) una història sobre la que ja se n’havia parlat tant. Només us diré que l'única pàgina on s'explica què passava a les càmeres de gas, sense mostrar res explícit, em va fer sanglotar com poques vegades m’ha passat amb un llibre.
Spiegelman no es recrea en l’horror, però n’hi ha prou amb quatre frases concises i les imatges d’uns ratolins perquè gairebé te’n puguis fer una idea. A l’obra, cada nacionalitat i raça està representada per un animal diferent: els alemanys són gats, els jueus són ratolins... A banda de la metàfora de presa i depredador, imagino Spiegelman es va inspirar en aquest article alemany de mitjans de la dècada dels anys trenta que cita al principi del segon volum:
«Mickey Mouse és l’ideal més lamentable que mai hagi vist la llum... Una intuïció saludable fa saber a tot jove independent i tota la joventut respectable que un paràsit brut i cobert de verrim, el portador de bacteris mes gran del regne animal, no pot ésser un animal ideal... Fora l’animalització jueva del poble! Fora el Mickey Mouse! Porteu la creu gamada!»
“Maus” no és una novel·la gràfica juvenil, però sens dubte pot ser una introducció incomparable a la persecució jueva durant la Segona Guerra Mundial. Al capdavall, si volem fer jac i mat a la història per evitar que es repeteixi i ens arrossegui de nou dins la seva onada, hem d'ajudar a les noves generacions a entendre el passat, Paraula de Mixa!
Sigui com sigui, al capdavall haig d’agrair a la Junta Escolar del comtat de McMinn haver censurat l’obra d’Art Spiegelman. Si no fos per això, potser no l’hauria arribat a llegir! ;-)
Mx
Write a comment