Títol: Poesia de Jordi de Sant Jordi
Autor: Jordi de Sant Jordi
Traductor: Carles Duarte
Editorial: Barcino
Any d’edició: 2022
Títol: Aún el mar
Autor: Miquel Arimany
Traductora: María de Luis
Editorial: Huerga&Fierro
Any d’edició: 2020
Títol: L’aire daurat
Autor: Marià Manent
Edició: D. Sam Abrams
Editorial: Adesiara
Any d’edició: 2020
ressenya
El 21 de març fou el Dia Mundial de la Poesia, però les celebracions no s’acaben aquí. Tal i com us vaig explicar al meu vídeo “10 llibres per gaudir del Dia Mundial de la Poesia”, l’editorial Barcino ha engegat una campanya per donar visibilitat a tota l’obra poètica escrita en català del 10 de març al 10 d’abril. Ens conviden a omplir les xarxes de versos catalans amb el hashtag #PassióPerLaNostraPoesia. Us animeu?
A mi m’agradaria aprofitar per fer la ressenya de tres poemaris, començant pel que acaben de publicar a l’editorial Barcino: “Poesia de Jordi de Sant Jordi”, una nova edició, corregida i augmentada, del primer dels grans poetes catalans, predecessor d’Ausiàs March. Carles Duarte, poeta i gran coneixedor de la llengua antiga, ha aprofitat l’ocasió per revisar a fons la seva traducció i incorporar un epíleg completament nou. A més, a cada doble pàgina hi trobareu en una banda el text original de Jordi de Sant Jordi i a l’altre cantó la versió en català actual de Duarte.
Tal i com diu la seva biografia, Jordi de Sant Jordi va néixer a principis del segle XV a València, fill d’un esclau morisc alliberat, i ja de ben jove va entrar al servei d’Alfons el Magnànim com a cambrer personal, un càrrec de prestigi. Segons explica Carles Duarte, als seus poemes hi veiem un home del seu temps, una Edat Mitjana que anava deixant pas al Renaixement, però alhora els seus versos tracten temes universals com l’amor i el desig. D’aquí el missatge de la faixa promocional... 600 anys d’amor i de passió.
I no podria estar-hi més d’acord. Si bé els primers escrits m’han semblat més clàssics (això sí, amb metàfores curioses per parlar d’amors impossibles, com en “El setge d’Amor”), mica en mica m’ha anat sorprenent el canvi de to de Jordi de Sant Jordi, cada cop més directe i atrevit. Realment ens parla de temes tan actuals com ara la necessitat d’allunyar-nos de persones tòxiques, i de com l’amor ens trastoca els sentits. A “Aprenc i desaprenc alhora cada dia” reflexionada de forma enjogassada sobre les contradiccions humanes, i a “Els enuigs” fa un retrat molt fidel d’allò que no suportem de la nostra societat: les injustícies, la desigualtat, la hipocresia, la falsedat i l’avarícia, l’egoisme, la falta de privacitat... Fins i tot hi ha un breu poema narrat des del punt de vista d’una dona, que es queixa dels homes deshonestos i condescendents amb ella:
«No em plau l’home que en tots els afers no sigui
lleial i pur com una balança precisa;
ni em plau l’home que cinc dies per setmana
menteix en el que diu i vol companyia d’amants;
ni em plau l’home que em treu plomes o palla
del meu vestit o es vanta d’un combat;
ni em plau l’home que no té vergonya,
perquè s’ho engoleix tot com la cigonya.»
Viatjant una mica menys enrere en el temps, a finals de 2020 vaig assistir a l'acte de commemoració del centenari de Miquel Arimany a la seu dels Amics de la UNESCO de Barcelona (podeu llegir la crònica a la descripció). Dramaturg i narrador -entre d’altres-, fou un dels pocs editors que publicà llibres en català durant la postguerra. A més, fou un dels poetes catalans més importants de la segona meitat del segle XX (l’any 1984 va rebre la creu de Sant Jordi), i durant l’acte commemoratiu vaig assabentar-me de que s’havia publicat una edició bilingüe català-castellà traduïda per María de Luis.
Diria que és l’única edició de la seva poesia que no està descatalogada, així que no vaig dubtar a comprar-la i submergir-m’hi. I hi vaig trobar un viatge introspectiu, reflexions pausades però punyents, i versos que fan un homenatge els vençuts, a les oportunitats perdudes, a la màgia de les petites coses. Versos que celebren la vida, i anhelen amor i llibertat.
«I saber la vida un somni
que ha nascut arran de l’aigua,
tenir per carn una fusta
tallada en forma de barca,
per esperit una vela
i per camí les onades.»
«Parlo
de la claror del vent, de la llum dels silencis,
del glavi soterrat, que es mou i el cor ens fibla,
de la remor espessida de les velles paraules
de tu i de mi i de l’altre, del que uneix o separa,
d’aquells que naixeran en abrils o desembres,
d’aquells que van morir, d’aquells que el món oblida
si és que els va saber mai damunt la seva pell.»
Miquel Arimany
Per últim, un dels llibres que vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català l’any passat (parèntesis... ja tenim dates per a l’edició d’enguany: tindrà lloc al Moll de la Fusta de Barcelona del 9 al 18 de setembre... fi del parèntesis). Com us deia, un dels llibres del meu botí fou l’antologia de Marià Manent publicada per l’editorial Adesiara a cura de Sam Abrams “L’aire daurat. Com un núvol lleuger (Interpretacions de poesia xinesa)”. En efecte, són versions d’alguns dels clàssics més famosos de la poesia xinesa (i que Marià Manent arribà a considerar creació pròpia).
Manent fou poeta, memorialista, crític literari i traductor, i una de les figures més destacades de les lletres catalanes del segle passat. Segons ell, la poesia xinesa s’alia amb l’humor i la reflexió moral sense perdre mai el do preciós del misteri i l’emocionat somriure davant les profunditats del món i del destí. Així que si voleu relaxar-vos amb versos subtils, refinats i serens que ens parlen de la vida a través del paisatge, aquest recull és per a vosaltres. A més, les notes finals són genials per contextualitzar alguns poemes i entendre molt millor el seu missatge.
Asserenament a trenc d’alba (dinastia Tang)
«Els camps són freds i la pluja no dura.
A cada banda es veuen els colors de l’abril.
Els peixos voladors fan lluir l’aigua pura;
cants d’ocell regalima cada branca gentil.
Ara l’ull de les flors ja brilla d’esperança;
l’herbei mig es redreça, feixuc d’aigua lluent.
I al riu, vora els bambús, l’última boira mansa a l’oreig s’esbarria, tot delicadament.»
Nit d’estiu (Tu Fu)
«Hi ha, fresca, a la cambra l’aroma dels bambús,
tot el patí envaí al lluna, estranya:
cauen gotes de rou com cristall. I, segurs,
surten estels, es mouen enllà de la muntanya.
Les cuques de llum passen, brillen al marge ombriu; l’ocell d’aigua fa un crit al riu, vora l’espluga. Tot du la guerra el món: no hi haurà fugitiu... M’assec al llit i penso, i la nit és feixuga.»
Coneixíeu algun d’aquests poetes? Quins em recomaneu vosaltres a mi? Ens llegim als comentaris!
Mx
Write a comment