Títol: Cònan el bàrbar
Autor: Robert. E. Howard
Traducció: Jordi Vidal Tubau
Il·lustració: Toni Benages
Editorial: Laertes
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Un jove Cònan, lluny de la seva Cimèria natal, viatjarà per les terres del sud on provarà de guanyar-se la vida com a lladre i mercenari. Fent ús de la seva espasa, la seva força i la seva audàcia, s’enfrontarà a hordes de guerrers, bruixots mil·lenaris amb poders obscurs, monstres esfereïdors —tangibles i intangibles—, gegants de gel i, fins i tot, a homes amb habilitats demoníaques. El viatge el durà per unes terres —més o menys— civilitzades, regides per lleis i convencions socials que s’escapen als principis i costums bàrbars del jove cimeri.
Títol: La casa infernal
Autor: Richard Matheson
Traducció: Natxo Morera de la Vall
Il·lustració: Raúl Grabau
Editorial: Laertes
Any d’edició: 2022
Sinopsis: El 1940, cinc persones es van internar a la Casa Belasco amb la intenció d’esbrinar els secrets i posar llum als misteris de la que era considerada la casa encantada més perillosa del món. Només una va aconseguir sortir-ne amb vida. Trenta anys després, el milionari Rolf Randolph Deutsch contracta quatre estranys, entre ells l’únic supervivent de la massacre del 1940, per demostrar l’existència de la vida després de la mort. Per això hauran de passar una setmana a la Casa Belasco. La Casa Infernal els ha permès entrar, però els deixarà sortir?
Ressenya
La col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes és una de les més respectades entre els seguidors i experts de literatura fantàstica. Compta amb grans clàssics d’aquest gènere, i gràcies a ella últimament he sortit de la meva zona de confort. És el cas de “Cònan el Barbar” i “La casa infernal” (ni més ni menys que el títol número 100 d’aquesta col·lecció).
Cònan és el personatge més rellevant de l’escriptor Robert E. Howard (1906-1936), pare del gènere conegut com «espasa i bruixeria». Creador d’altres personatges com Solomon Kane o Kull el Conqueridor, va passar a la història sobretot per les narracions que va escriure sobre Conan, qui, gràcies a les recopilacions dels seus relats i les seves adaptacions al còmic i al cinema, es convertí en una icona del segle XX.
Segons explica Rodolfo Martínez al pròleg, Robert E. Howard era un narrador nat: «Simplement, algunes persones han nascut per explicar històries i d’altres no. Howard havia nascut per a l’escriptura, sense cap mena de dubte, i ho va demostrar amb escreix al llarg de la seva vida. És ben cert que no tot el seu treball és bo, ni tan sols és notable, segur que bona part del seu llegat no és mereixedor de passar a la posteritat. Però fins i tot els seus relats més gastats, més de fórmula, tenen quelcom que encara avui en dia fa que el pols se’ns acceleri i no puguem aturar la lectura.»
Robert E. Howard construeix relats breus, àgils i molt èpics i aconsegueix que ens mosseguem les ungles en poques pàgines. Aquesta selecció de relats ens permet anar coneixent les diverses facetes de Cònan, i ens introdueix fàcilment al seu món fantàstic (una barreja de diverses cultures i mitologies: nòrdica, romana, egípcia...).
En algunes històries Cònan juga un paper més testimonial, i a d’altres n’és el protagonista: un personatge feréstec i impulsiu, una força de la natura que pot sentir compassió però que detesta als dèbils i els covards. Un antiheroi que no està per romanços i que no s’espera a escoltar el discurs del “dolent” de torn abans d’actuar. Un mercenari que no entén com la “civilització” i el “progrés” poden ser més corruptes i salvatges que la selva més indòmita.
p.43 «Els homes civilitzats són més descortesos que els salvatges perquè saben que poden ser maleducats sense que els obrin el cap, per norma general.»
I és que a en Cònan li ha tocat viure en un món on els homes busquen venjança, i les dones són traïdores (i normalment perden la poca roba que porten en la seva presència ^.^). Tot i així, al seu costat ens esperen aventures emocionants, i és molt probable que desitgem convertir-nos més d’un cop en el guerrer Cimeri per poder lluitar contra les injustícies.
Ja ho diu Rodolfo Martínez: «Han passat gairebé noranta anys des que Howard va escriure “El fènix a l’espasa”, relat on dona vida a Cònan, però el bàrbar no ha perdut vitalitat i continua “trepitjant amb les seves sandàlies els engalanats trons de la terra” amb la mateixa arrogància fosca d’aleshores.»
D’altra banda, estic prou orgullosa de poder dir que he acabat “La casa infernal” de Richard Matheson (1926-2013) en menys de 24 hores, i que he sortit (gairebé) il·lesa de les seves pàgines! Quan vaig rebre el títol número 100 de la col·lecció L’Arcà em vaig posar a tremolar, perquè “La casa infernal” (publicada originalment el 1971) està considerada per autors de la talla de Stephen King la novel·la de cases encantades més terrorífica que s’ha escrit mai! Se’ns dubte va servir d’inspiració a King i a d’altres mestres del terror, doncs mentre llegia no podia evitar veure-la com un embrió de “El resplandor”.
p.9 «Plovia a bots i barrals des de les cinc del matí. "Típic temps del món de les germanes Brontë", va pensar el doctor Barrett.»
Matheson ens posa en situació en un temps rècord, i en menys de trenta pàgines ja comencem a posar-nos nerviosos davant de les portes de la Casa Infernal. Amb només quatre protagonistes, l’autor ens mostra personalitats molt diferents, maneres oposades d’enfrontar-se al món paranormal, i fa servir estratègies astutes per implicar i neguitejar al lector. Per exemple, fer-nos connectar amb l’Edith, el personatge més preocupat i inexpert (i la primera en endur-se la majoria dels ensurts).
D’altra banda, com a totes les històries de terror clàssiques, els protagonistes no triguen a separar-se, investigar a altes hores de la nit i fer tot allò que se’ls ha recomanat que evitin. Richard Matheson deixa que el lector imagini el pitjor, i juga amb la depravació i la repulsió per incomodar-nos (una tècnica semblant a la de "L'exorcista" de William Peter Blatty, publicada el mateix any).
Tot i així, encara no em puc creure que (tant poruga com sóc jo!), gairebé no m’hagi espantat durant la lectura. Pot ser que anar al lavabo a les fosques se m’hagi fet una mica més muntanya amunt que de costum, però he sortit prou ben parada. XP
La segona meitat de l’obra m’ha resultat força repetitiva, i el final m’ha semblat un xic anticlimàtic (potser no ha estat a l’alçada de les meves expectatives). Sigui com sigui, em sento satisfeta d’haver descobert aquest clàssic d’un dels escriptors més importants del segle XX (segons deia Ray Bradbury). Al capdavall, els elements que més ens terroritzen no han canviat tant amb el pas dels anys, i els protagonistes de les històries de por segueixen cometent els mateixos errors... Sinó pregunteu-li a l’humorista Goyo Jiménez, autor d’un dels millors monòlegs del Club de la Comedia (el podeu veure aquí sota). Perquè no hi ha res millor per combatre la por que una bona riallada... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment