Títol: Casus Belli
Autora: Teresa Saborit
Editorial: La Llibreta Vermella
Any d’edició: 2022
Sinopsis: Casus Belli, una novel·la sobre el sector editorial català (vist des de dins). La Tina és una escriptora víctima d’un plagi, a qui una autora supervendes acaba de robar la novel·la que havia estat escrivint durant els últims set anys. La Cris és una petita editora, farta de ser trepitjada pels gegants del sector. La primera viu reclosa a casa, dormint de dies i escrivint de nits. La segona pateix episodis d’amnèsia. A les dues els han declarat la guerra i les dues s’alçaran decidides a recuperar allò que els pertany. Qui guanyarà la batalla?
Ressenya
Hola, hola! Avui em toca posar el punt i final a l’IGTour #CasusBelliLV, organitzat per Teresa Saborit. Per celebrar la segona edició de “Casus Belli”, obra guanyadora del XLII Premi Armand Quintana, l’escriptora Teresa Saborit va organitzar un tour virtual al voltant de la seva novel·la. Cinc bookinstagrammers (@rateta_de_biblioteca @magiadelsllibres @meyonbook @lauravilarn i jo mateixa) vam accedir a ressenyar-la als nostres comptes, cadascuna en una data diferent:
Doncs bé, el primer que em va cridar l’atenció de “Casus Belli” és la seva sinopsis: “Una novel·la sobre el sector editorial català (vist des de dins)”. Encara que tots els personatges i situacions que apareixen són ficticis, està clar que polèmiques reals del món del llibre han inspirat la trama d’aquesta novel·la breu.
Teresa Saborit resumeix l’ecosistema editorial català amb tres segells anomenats Casus Belli (que es podria traduir del llatí com a “motiu de guerra”), Nèmesi (sinònim de “enemic”), o Festina Lente (un oxímoron grec que significa “afanya’t lentament”). Un recurs que m’ha recordat a la “La novel·la de Sant Jordi” de Màrius Serra, on el protagonista publica per primer cop amb el prestigiós segell Lorem Ipsum. Ambdues històries comparteixen una crítica punyent envers les maquinacions del món editorial, i carreguen contra la vessant més comercial de Sant Jordi. Veieu com ho resumeix Saborit:
p.48 «Senyors i senyores! Nenes i nens! Passin i vegin l’espectacle més gran del món literari! L’únic! L’inigualable! L’inimitable... Saaaaaaaant Jordi! I com si d’una vulgar atracció de circ es tractés, cada vint-i-tres d’abril, les places i carrers d’aquest nostrat país s’omplen de llibres, com si els llibres importessin a algú, encara. Llibres per regalar.
En això s’ha convertit la diada més bonica de l’univers: en un espectacle de monstruositats. El miracle de vendre llibres a gent que no els llegirà mai per regalar-los a altra gent, que tampoc no els llegirà. Els catalans no tenim perdó.»
Reconec que com a amant dels llibres he patit llegint la crua realitat que l’autora explica sense pèls a la llengua. Si bé la trama es torna cada vegada més exagerada i espectacular (digne d’un “blockbuster” hollywoodià), les estadístiques que Saborit exposa són ben certes (sobretot al voltant de la precarietat que pateixen els escriptors). El 2 de juliol vaig dinamitzar un debat sobre “Escriure en català avui en dia” a la III Jornada de Joves Lectors que organitzàvem des de l’Associació de Joves Lectors Catalans, i no vaig poder evitar pensar en “Casus Belli”.
Durant la taula rodona vaig demanar als ponents (Care Santos, Maite Carranza, Arturo Padilla i Marta Meneu-Borja) que em resumissin la situació de viure de l'escriptura amb el títol d'un llibre real o fictici. Les seves respostes van ser: "Por", "La pregunta" o "Incertesa" entre d'altres. Tal i com defensen a Escrivim (Associació professional d'escriptores i escriptors de literatura) cal més suport als escriptors, des del públic fins a les institucions. Molt poques persones poden dedicar-se a l'escriptura (i exclusivament en català menys).
Tenim feina a fer, però alhora no hem d'oblidar que l'escriptura és una de les professions més gratificants que hi ha. Teresa Saborit, per exemple, fa un homenatge a la companyonia, el suport i el bon rotllo que hi ha a les comunitats d’escriptors que han anat sorgint arreu de Catalunya, com per exemple la que ella mateixa va fundar: “VullEscriure.cat” (i de la qual jo vaig tenir el plaer de formar-ne part).
I no és l’única picada d’ullet als projectes de l’autora que trobareu al llibre! Durant la lectura he descobert referències a altres títols de Saborit, com “La revolució de les formigues” (p.14) o “Els llops ja no viuen als boscos” (p.152). Vosaltres n’heu detectat alguna més?
Però tornant a la trama, la història és àgil, té ganxo i els capítols breus fan que vulguis seguir llegint. La brevetat de la història, però, impedeix aprofundir en els personatges (força plans i estereotipats, sobretot els més “malvats”) i m’he quedat amb ganes de conèixer millor la seva història. Tot i que el final (un xic previsible) és autoconclusiu, m’agradaria esprémer el potencial dels personatges i explorar més el món editorial en una possible segona part (sobretot la unió de les editorials independents que es proposa al principi del llibre, i que ja està passant a Catalunya).
Sigui com sigui, fan falta més estirades d’orelles als aspectes menys idíl·lics del món editorial, i “Casus Belli” els posa sobre la taula perquè no puguem seguir mirant cap a un altre costat... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment