El gran circ domèstic

• Punts forts:

“El gran circ domèstic” és l’antologia guanyadora del XVI Premi 7Lletres 2021. Ramon Pardina hi reivindica al poder del conte o relat breu, un gènere que fins ara, a diferència d’altres països, està força subestimat a casa nostra. Som més de novel·la, o és que potser desconeixem el valor i la capacitat d’impacte dels relats?

Tal i com diu la sinopsis, els contes exploren els diferents àmbits de la cultura, i fan patent l’experiència de Pardina al món audiovisual i literari. De fet, ha estat guionista en programes de televisió com Polònia, El Foraster, Buenafuente o Late Motiv i ha estat col·laborador de RAC1. Ha publicat diversos reculls de relats, i fa classes de literatura humorística a l’Obrador d’històries i a La Llama School.

Justament a través de l’humor absurd dels relats, Pardina converteix escenes quotidianes en situacions extraordinàries o impensables. A més, la ironia també és el vehicle a través del qual fa una àcida crítica social sobre la naturalesa humana, la hipocresia, les relacions de parella, el capitalisme, el màrqueting... De fet, el meu relat preferit ha sigut “Els experts només recomanen Vitroclen”, on l’autor juga amb els tòpics dels anuncis de la TV:

p.50 «Lluny d’aquelles parelles dels anuncis que expliquen al sofà, feliços, com van demanar una hipoteca al banc per comprar la casa dels seus somnis, vam començar a captenir-nos com una parella d’aquelles que fan teràpia perquè han perdut l’interès sexual i els recomanen fer servir un lubricant. I si tot plegat era culpa meva? No es mereixia, ben mirat, una dona més guapa, més jove, algú amb més èxit que jo? Algú digne de sortir també als anuncis. Una noia d’aquelles amb rínxols i la cara colrada de pigues, que va regularment al lavabo cada matí, o una autònoma emprenedora i feliç que té el seu propi negoci de flors i va a la feina amb bicicleta sense suar ni despentinar-se mai.»

• Punts febles:

Pel meu gust, les tragicomèdies d’aquest recull són més tràgiques que còmiques. He trobat a faltar finals més diversos, ja que sempre segueixen la mateixa estructura: embolicar la troca fins a culminar en un final força desmoralitzant i agredolç.

D’altra banda, la meitat dels relats d’aquest llibre estan protagonitzats per personatges sense nom. M’ha semblat un recurs interessant perquè ens ajuda a connectar-hi, però utilitzat en excés fa que se’t barregin els protagonistes dels relats. En tot cas, hauria preferit que s’hagués adoptat una estratègia uniforme per dotar de més cohesió el recull. 

• Personatges:

És d’allò més fàcil sentir-se identificat amb els personatges d’aquest llibre. L’autor reflecteix la realitat de la naturalesa humana mitjançant situacions psicodèliques i exagerades, ben bé com els laberints de miralls de les fires, on seguim veient-nos a nosaltres mateixos malgrat la distorsió.

p.48 «Al cap i a la fi, una cosa era desafiar les lleis de la física i una altra, ben diferent, desafiar les lleis del màrqueting i la societat de consum.» 

• Prosa:

La narració d’aquests relats es podria definir com una “cara de pòquer” literària. La sang freda amb la que es narren les situacions més psicodèliques incrementa la seva comicitat. D’altra banda, si bé la prosa pot ser un xic recargolada -i diu més que no pas mostra-, Pardina aconsegueix jugar amb el llenguatge i fer servir elements recurrents per construir finals rodons. 

• A qui el recomano?

A aquells lectors que busqueu una lectura àgil i breu per aquest estiu que us ajudi a evadir-vos, però que alhora us proporcioni dures plantofades de realitat, ben bé com un tortell de nata àcida a la cara d’un pallasso despistat. ^.^

Mx