Durant la primera edició de KMAmèrica, el Festival de Literatura Llatinoamericana de Barcelona (que es va celebrar entre Casa Amèrica Catalunya i la nova Biblioteca Gabriel García Márquez), vaig tenir l'oportunitat de conversar amb l'escriptora i periodista colombiana Laura Restrepo (1950).
La seva dotzena d'obres han estat traduïdes a més de vint-i-cinc idiomes i han merescut diverses distincions, i la seva novel·la “Los Divinos” (2018) és una de les lectures del projecte #BooktubersContraElPatriarcat (organitzat per la Fundació MUSOL i finançat per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament). Cinc booktubers llatinoamericanes, valencianes i catalanes estem visibilitzant la violència de gènere a través dels nostres canals alhora que llegim juntes llibres sobre ella.
Justament la novel·la "Los Divinos" està inspirada en el cas de Yuliana Samboní, una nena indígena de 7 anys que va ser violada i assassinada per Rafael Uribe Noguera, un arquitecte de 38 anys, membre d'una acabalada família bogotana.
Mixa: El crim verídic que inspira la teva novel·la no va ser ni el primer ni l'últim, però va marcar un abans i un després. I “Los Divinos” va tenir una gran acollida a nivell local i internacional que et va sorprendre i commoure. Potser el que més impacta de “Los Divinos” és la certesa que estem envoltats de “monstres” potencials que el nostre entorn i la nostra educació han contribuït a crear. Però alhora, també és el més esperançador, perquè vol dir que podem canviar la nostra societat per potenciar conductes positives i frenar patrons que fins ara s'han tolerat fins que ha estat massa tard, no creus?
Laura: Sí, com dius, la novel·la no és una investigació. De fet, és ficció, perquè va ser el que jo vaig aconseguir recrear a partir del fet verídic que tu assenyales. Tot i que no va ser el primer acte voluntari d'aquest tipus ni, malauradament, tampoc l'últim, per què aquest va ser tan commovedor? Mixa, d'alguna manera, va ser un acte simbòlic. Per l'absoluta indefensió de la víctima i per l'absoluta prepotència i el poder de l'agressor. Es va posar en evidència la indefensió dels sectors més desprotegits de la societat. Va ser com una revelació, va fer que no poguéssim deixar de pensar-hi. Per què pot passar una cosa així? Qui som nosaltres? Quina mena de societat hem construït o hem deixat que creixi? I en aquesta reflexió que s'ha donat a través de l'escriptura, de l'art, de les converses, potser s'aconsegueix depurar i tractar de treure aigua neta del que va ser un episodi tan espantós.
M. De fet, la bona acollida de “Los Divinos” que he comentat abans és un signe que ja no es vol guardar silenci sobre aquests temes, oi?
L. Sí, jo crec que el que crida l'atenció a la novel·la és que jo ometo l'acte brutal, és a dir, el segrest, la violació, la tortura d'aquesta noieta… Potser sí que són el cor de la novel·la, però no estan relatats detalladament. El que jo vaig fer va ser analitzar circumstàncies quotidianes, absolutament normals -un masclisme tòxic impregnat a l'aire que es dóna a través de mínims gestos de menyspreu, de desconeixement de la dona- que poden arribar a aquests extrems. Era com tota la cadena de petites misèries, de petites crueltats que tenen, en aquest particular crim, una expressió diguem-ne exacerbada, exagerada i portada a l'extrem, però que no per això està desvinculada de tota la cadena: com es comporten aquests nois de la meva ficció amb les seves germanes, amb les serventes que cuiden casa seva, amb les seves mares, amb secretàries, amb les nòvies…
M. És com si hi hagués diferents tipus de dones: les que pots respectar i les que no. Al llibre el narrador diu: «Desde niños aprendimos que había mujeres decentes, las hermanas de los demás, por ejemplo, las de tu propia familia, las niñas que conocías en fiestas, bazares y proms. A ésas las tratabas de una manera, como se decía: con respeto. Y había otras mujeres que eran para irrespetar. Unas que podías comprar o manosear sin consecuencias, darles órdenes y pordebajo. Ni siquiera les preguntabas el nombre, y si te lo decían, enseguida lo olvidabas.»
L. Exacte, sí. És el que s'anomena el “marianisme”. A Maria se la respecta. A Maria no se la toca, perquè Maria és la mare. I d'aquí surt aquesta noció que les dones que són de la meva família jo les respecto. Les que no són de la meva classe social, les que estan més avall no tinc per què respectar-les, perquè amb elles no tinc cap codi de conducta.
M. Però precisament perquè podem assenyalar totes aquestes conductes també hi ha l'esperança que les podem erradicar, o almenys estar alerta abans que sigui massa tard.
L. Per suposat, jo tinc l'experiència al llarg de la meva vida que hi ha homes molt bons, profundament respectuosos amb les dones. Jo, per exemple, vaig tenir un pare que era una meravellosa persona, sempre convençut del talent de les seves filles. Sempre vam ser tractades amb un gran afecte i respecte. Tinc la convicció que una pot buscar envoltar-se d'homes bons i que ha d'evitar aquests masclistes tòxics. No serà una manera de derrotar el masclisme ambiental, que es fa com ho estàs fent tu per altres mitjans, però sí de protegir-se. Jo crec que les dones saben molt bé quins homes ens poden fer mal. No t'estic parlant de situacions com una violació, on sens dubte som víctimes innocents, t'estic parlant de qui escollim per envoltar-nos, com parelles, marits, amics… Això es pot evitar perfectament.
M. He de dir que la novel·la m'ha absorbit i m'ha transportat, fins i tot encara que les expressions col·loquials que usen els personatges em desconcertessin una mica: francachela, patotero, despeluque… diguem que no estic acostumada a aquest vocabulari. Però al cap i a la fi podem connectar amb la teva denúncia al masclisme, el patriarcat i el classisme, oi?
L. Ésclar. Fixa't que quan tu escrius i presentes un personatge al lector, l'única eina amb què comptes és el llenguatge. A través de la manera com un personatge parla és com tu pots dir-li al lector o a la lectora “aquest és el personatge”. Un cert ritme en la manera de parlar, un cert maltractament del llenguatge… però posant les paraules en context, jo crec que et dóna una idea de què poden significar. Paraules d'una certa rudesa, que no volia evitar, per pintar cara al personatge.
M. Moltes gràcies, Laura. Sens dubte ha quedat clar que aquesta també és la màgia de la literatura, que ens connecta estiguem on estiguem.
L. Molt bé, Mixa. Moltíssimes gràcies.
M. Ha estat un plaer.
L. El mateix dic. ●
Write a comment