Títol: Poni
Autora: R. J. Palacio
Traducció: Imma Falcó
Editorial: La Campana
Pàgines: 297
Any d’edició: 2022
Sinopsis: En Silas és un nen de dotze anys. Un bon dia, molt entrada la nit, hi apareixen tres genets desconeguts decidits a endur-se'n el pare. En Silas es queda sol i se sent espantat, però quan un poni apareix a la porta de casa, entén què ha de fer.
Silas s'embarca en un viatge perillós pel vast paisatge americà que el connectarà amb el passat i amb el futur i amb els misteris insondables del món que l'envolta.
R. J. Palacio ens explica una història preciosa i punyent alhora sobre el poder de l'amor i les connexions que ens uneixen a través de la distància i del temps.
Ressenya
- Punts forts
Ha sigut emocionant retrobar a R. J. Palacio, l’autora de “Wonder” (una història que fa anys em va marcar) amb un llibre completament diferent. L’únic que comparteixen ambdós obres són protagonistes incompresos i bonics missatges d’empatia, amor i amistat.
“Poni” és una barreja de novel·la d’aventures, ficció històrica, misteri, fantasia, i fins i tot una mica de terror. Segons explica l’autora a les notes finals, és el resultat de molts anys investigant un tema que l’apassionava: la història de la fotografia.
p.289 «La fotografia m’interessa des que em van regalar la meva primera Pentax K1000 quan anava a setè, i des que era adolescent que m’he dedicat a col·leccionar daguerreotips, ambrotips, ferrotips i àlbums sencers de l’època victoriana plens de fotos de gabinet. He fet servir daguerreotips i ambrotips al principi de cada capítol d’aquest llibre perquè m’han inspirat, literalment, algun dels personatges d’aquesta història i m’han ajudat a donar-los forma tant físicament com, en certa manera, emocionalment.»
La fotografia no és l’únic tema recurrent que apareix al llibre: l’espiritisme i la falsificació també juguen un paper important. Palacio diu: «M’he documentat tant sobre falsificació de bitllets per escriure aquest llibre que espero que, veient el meu historial de cerca a Google, l’FBI no truqui un dia a la porta de casa.»
- Punts febles
La combinació de temes i gèneres d’aquesta novel·la, si bé curiosa, no m’ha acabat de fer el pes. Crec que en aquest cas menys hauria sigut més. D’altra banda, les escenes on Palacio descriu el procés de creació i revelat dels ferrotips m’han semblat massa tècniques per poder imaginar-me el procés, i en canvi he trobat a faltar precisió en altres temes. Com per exemple... quines normes regeixen el món sobrenatural que ens presenta Palacio? Malgrat que és noble acceptar que hi ha preguntes per a les quals no tenim resposta (tal i com ens demostra la novel·la), no em sembla versemblant justificar amb vaguetats un dels elements fonamentals de la història.
Tanmateix, l’autora sí s’escarrassa en no deixar caps sense lligar respecte el desenllaç de tots i cadascun dels personatges, però el resultat són uns capítols finals massa utòpics que trenquen el clímax de la història.
- Personatges
Potser per les imatges de la coberta i la contracoberta m’imaginava que aquesta novel·la giraria al voltant de l’amistat entre un nen i el seu cavall. En canvi, tot i que en Silas (el protagonista) sent una connexió especial amb el Poni, el cavall quedava reduït a un recurs narratiu per fer avançar la trama. M’hauria agradat saber més sobre ell, però he notat que malauradament quedava força en segon pla.
Això sí, he de reconèixer que R. J. Palacio té una gran destresa a l’hora de construir personatges que ens emocionen, en especial pares imperfectes però increïbles. Gairebé hauria preferit que la història es centrés en els peculiars progenitors d’en Silas!
p.85 «Quan vaig arribat a casa, i el papa em va veure les mans marcades, i aleshores jo li vaig explicar entre plors el que havia passat, es va posar furiós. No l’havia vist mai tan enfadat. “La gent amargada com aquesta vídua Barnes no haurien d’ensenyar”, va dir fluixet mentre em feia fregues d’oli d’ametlla als artells. “No té ni idea, de la grandesa que hi ha a dins del teu cap, Silas. He ensopegat amb molta gent com ella, a la vida. No tenen imaginació. Tenen la ment adormida, i per això intenten que el món es limiti a les quatre coses mesquines que són capaços d’entendre, però al món no se li poden posar límits. El món és infinit! I encara que siguis petit, tu ja ho saps, això.”»
- Prosa
La prosa d’aquesta novel·la és prou fluida i de vegades fins i tot poètica, però no he acabat de connectar amb la veu narrativa d’en Silas. A les notes finals, Palacio explica que: «Segurament el lector se sorprendrà de l’erudició del jove protagonista, el Silas Bird, però la realitat és que en aquella època es llegia moltíssim i, tot i que hi havia molta novel·leta fàcil, és molt poc probable que el Silas tingués accés a res que no fos literatura clàssica, en una casa plena de llibres del Martin Bird. La verbositat i el llenguatge del Silas són un reflex florit que s’empra en molts dels llibres amb els quals s’haurien format, tant pel que fa al caràcter com a l’esperit, tant ell com els seus amics i professors, si és que en va tenir mai.»
Si bé això ho puc entendre, el que m’ha semblat menys versemblant han sigut les profundes digressions filosòfiques del protagonista (de 12 anys). De fet, tampoc he connectat amb els constants missatges que va compartint al llarg del llibre, ja que, tot i ser lloables, m’han semblat un pèl forçats.
p.116 «Em vaig adonar que el temps és com la llum clapejada de dins dels Boscos. Va i ve. S’amaga i torna a sortir. I nosaltres anem transitant per allà dins. En certa manera em sentia com Jonàs dins la seva poderosa balena, aïllat del món. Com si tots aquells arbres que s’alçaven al meu voltant fossin costelles gegants i el Poni, la meva barqueta que es gronxava enmig del mar. No hi havia estat mai, al mar, però me l’imaginava així.»
- A qui el recomano?
A lectors que vulguin llegir una història del vell oest americà amb elements poc corrents.
Mx
Write a comment