Títol: El gat que estimava els llibres
Autor: Sosuke Natsukawa
Traducció: Albert Nolla
Editorial: La Campana
Pàgines: 250
Any d’edició: 2022
Sinopsis: L'epopeia de Rintaro, el jove hereu d'una entranyable llibreria de vell, i de Tora, un gat tigrat savi i enginyós, s'ha convertit en un fulgurant èxit internacional. La seva missió emocionant consisteix ni més ni menys que a salvar els llibres que estan en perill i difondre així l'amor per aquests objectes, bells i inigualables, que són part imprescindible de la nostra vida.
Del sempre fascinant Japó ens arriba aquesta bella història, carregada de saviesa, de màgia i de passió per la lectura, que ja ha conquerit els lectors de tot el món.
ressenya
- Punts forts
Com a bona Mixa que estima els llibres, em vaig sentir atreta envers aquesta novetat de Sosuke Natsukawa, una de les novel·les japoneses traduïdes a més llengües dels darrers anys. Tal i com diu la sinopsis és una oda als llibres, a les llibreries i a tots els qui els estimem.
El protagonista, en Rintaro, s’haurà d’endinsar en un món oníric per combatre els missatges catastrofistes de la nostra societat envers el futur dels llibres, i intentarà convèncer-los de la seva vàlua. En destaco la crítica envers la cultura de l’efímer, i l’homenatge a valors fonamentals com l’empatia.
p.230 «-Les coses no es canvien només amb idees...
-Però no us sembla que el mínim que es pot fer és intentar-ho?»
- Punts febles
Degut segurament al seu estil de faula, he trobat a faltar una mica profunditat en la història i els personatges. En aquest sentit m’ha recordat a llibres de l’estil de “La bona sort” d’Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes, on la història és un simple embolcall per transmetre un missatge.
I parlant d’això... tot i que hi ha hagut alguns arguments que m’han semblat una mica febles (i m’hauria agradat que els desenvolupés millor) en comparteixo la gran majoria. D’altres els hauria matisat una mica, com ara l’afirmació que llegir un llibre és com escalar una muntanya: «Si has d’escalar una muntanya, val més que sigui ben alta. El paisatge que veuràs des del cim serà més bonic.» Trobo que no tots els llibres complexos ens fan sentir necessàriament realitzats i il·luminats quan els acabem. En canvi, estic d’acord en que:
p.105 «Les lectures plaents estan molt bé. Però si només passes per un camí de muntanya agradable, el paisatge que veus al final és limitat. No has de criticar una muntanya perquè sigui escarpada. Pujar a poc a poc, fent un pas darrere l’altre, és una de les gràcies del muntanyisme.»
Potser perquè ja era conscient de tots aquests missatges, el llibre no m’ha resultat revelador, però m’ha agradat que me’ls recordessin. Tal i com diu el propi Rintaro: «Si un llibre és fàcil de llegir, és perquè tot el que diu ja ho saps.»
- Personatges
El protagonista d’aquesta faula, el Rintaro, és un jove tímid i introvertit que no ha hagut de prendre mai les regnes de la seva vida. Si bé m’ha semblat que l’autor romantitzava una mica el seu caràcter hermètic, m’ha agradat veure l’evolució del personatge al llarg del llibre, i jo mateixa m’he sentit identificada amb algunes de les seves facetes.
D’altra banda, amb qui he connectat més ha sigut amb el personatge extravertit i decidit de la Sayo (l’amiga del Rintaro), que he trobat refrescant. Això sí... m’ha crispat una mica el comportament sobreprotector i un xic condescendent del Rintaro envers ella cada cop que s’endinsaven en una aventura potencialment perillosa. Si enlloc de la Sayo l’hagués acompanyat el seu company Akiba, hauria actuat de la mateixa manera?
- Prosa
El llibre és tan lleuger que es llegeix en un tancar i obrir d’ulls. A més, l’autor també juga amb la ironia, perquè sap que és una eina poderosa:
«-La millor arma per sobreviure en aquest món ple de disbarats no és la raó ni força.
-És l’humor, oi?»
- A qui el recomano?
Als amants dels llibres que no es vulguin deixar entabanar per veus egoistes, i gaudeixin reflexionant sobre el poder de la literatura.
Mx
Write a comment