Capità Lluc

• Punts forts

"Capità Lluc” és la novel·la infantil guanyadora del Premi Folch i Torres 2021. Des dels seus orígens, l'any 1962, aquest premi ha esdevingut un dels més prestigiosos de la literatura catalana. I l’escriptor Carles Sala i Vila (mestre de formació i somiatruites de mena) no només l’ha guanyat un, sinó dos cops! El 2009 amb “Cornèlius i el rebost d'impossibles” i el 2021 amb “Capità Lluc”.

Aquesta novel·la té gresca, rivalitats entre colles, una amistat entranyable i un protagonista poc corrent. Tal i com diu la sinopsis: «El viatge és accidentat, ple d’aventures... i molt emocionant! I ho és per a tots els membres de la tripulació: per la Parrac, per en Becaina, en Fusteret, per la Marina... I també, és clar, per en Lluc, el capità d’un dels vehicles, un vailet coratjós, decidit, astut, serè... Ah, i cec.»

Però a en Lluc no el frenarà pas la seva ceguera; una de les coses que el jurat va destacar durant el lliurament del premi va ser la capacitat de Carles Sala i Vila de tractar amb naturalitat i empatia una temàtica tan delicada.

• Punts febles

Alguns elements de la novel·la poden resultar un xic massa convenients i poc versemblants, com ara el disseny dels vehicles dels nens. No estic gaire segura que la seva aerodinàmica els permetés completar el viatge, però és la mena d’aventura que faria somiar a qualsevol nen, i m’ha agradat pujar a bord. 

• Personatges

Els personatges d’aquesta novel·la són entranyables, i en destaco la relació entre els nens i els seus avis. La complicitat entre ells és ben bonica, sovint perquè de vegades els avis recorden millor que els pares què significa ser un nen.

• Prosa

M’ha agradat com Carles Vila i Sala descriu el món a través del Lluc. Enlloc de parlar de proporcions, mesura les distàncies en passes, descriu el seu poble amb les olors, i s’imagina tot allò que no pot veure amb els ulls. Sens dubte, el millor capítol del llibre és el número 22, on el Lluc i la Marina es descriuen mútuament el mar:

p.109 «-Imagina si és immens que no es pot mirar d’un cop, i que per molt que es miri, no es pot arribar a veure tot –va dir, i va afegir-. És com un cel de cap per avall. Un cel ple d’onades.

Jo escoltava la Marina fascinat, com si m’estigués explicant el secret més ben guardat.

-I la lluna... –va continuar-, la lluna és al cel d’estrelles i al cel d’onades. A tots d’os alhora. I sort n’hi ha: si no fos per ella, que il·lumina la nit, el mar estaria perdut en la foscor. Seria ben bé com si no hi fos.

-No, Marina! –em vaig afanyar a dir-. El mar hi seria igualment!

-Bé, sí... Però...

-I se sentirien les onades, com ara –vaig dir-. Incansables, remant des de qui sap quan, compassades com cançons... Sospiren i després ens deixen amb l’ai al cor, però sempre tornen. Quina fal·lera per tornar, no trobes?! –la Marina va riure-. I l’olor, Marina? La sents, aquesta olor?

-Explica-me-la, Lluc... –va demanar.

Vaig inspirar profundament.

-És una olor viva, com l’oceà... –vaig dir-. I que ve de totes bandes, com si el món sencer fos seu. El mar és tan desvergonyit que fica la seva flaire per tots els racons! Per això tot porta el seu perfum. I per això ens omple d’aquesta manera...»

• A qui el recomano?

A grumets d’aigua dolça i salada que vulguin trobar tresors preciosos a l’interior de les persones.

Mx