La tercera màscara

• Punts forts

“La tercera màscara” (disponible a llibreries a partir del setembre) ens narra la història de la Diana a través dels testimonis de les persones que la coneixen, o almenys, creien conèixer-la. Crec que necessitaré una estona per digerir aquesta lectura perquè, no sé com s’ho fa, però la Care Santos sempre aconsegueix remoure’t per dins.

En aquest cas, tal i com diu a la nota final, la seva intenció és «ensenyar la complexitat d’una realitat que sol simplificar-se, i oferir a qui llegeix la possibilitat de pensar per si mateix». Santos reivindica històries incòmodes que sovint volem ocultar o ignorar, però que passen més sovint del que ens agradaria. Històries que necessiten d’algú que les narri. Que les expliqui. Que doni veu a aquestes realitats.

p.208 «Després van arribar la Nadia, la Lyz, la Marta, la Juncal, la Fàtima... Cadascuna amb la seva història diferent però semblant a d’altres, històries que passen cada dia a molts llocs diferents del món. Ningú en parla, però igualment les històries existeixen. Nosaltres també existim. Jo també soc una història que algú hauria d’explicar.» 

• Punts febles

Val a dir que quan vaig començar a llegir m’esperava una història encara més dramàtica i recargolada, però com bé es diu al llibre «La veritat de vegades és la cosa més decebedora del món. [...] De vegades la veritat és desconcertant. Però malgrat tot és la veritat.» Davant l’horror imaginem personatges per força monstruosos, però potser tot plegat és més complex que això. La paraula monstre deriva del verb llatí “monere” que vol dir “advertir”. D’altres hi volen veure un derivat de “mostrare”, verb que volia “mostrar” o “exposar”. I si tot sovint un monstre no és més que algú que mostra la seva tercera màscara?

p.7 «La tercera màscara és la més amagada, el rostre secret que mai no ensenyem, el que només coneixem bé nosaltres mateixos. Ens parla des de la consciència, des dels somnis, ens diu paraules a cau d’orella quan no podem dormir, pensa coses que mai no gosaríem dient en veu alta, ofereix versions contradictòries de nosaltres mateixos, fragmentàriament, sense ordre ni lògica. És el pitjor que podem ser. I també és el millor que som. És la nostra essència mateixa. Allò que de debò som.»

D’altra banda, m’he quedat amb el dubte de saber qui era l’entrevistador amb qui parlaven tots els testimonis d’aquesta història.

• Personatges

Santos aconsegueix que empatitzem amb els personatges, o com a mínim ens posem a la seva pell, i crec que això és una cosa que tanta falta fa avui en dia! Jutgem amb tanta facilitat, ens aferrem als prejudicis... i oblidem que les persones s’acaben convertint en allò que els diuen que són.

D’altra banda, m’ha fet il·lusió retrobar un dels personatges més entranyables de la trilogia Mentida/Veritat/Por de Care Santos. Alerta si encara no els heu llegit, perquè a “La tercera màscara” hi trobarem més d’un spoiler... encara que, ben mirat, a què esteu esperant per llegir-los?

• Prosa

La veritat és que no he pogut parar de llegir. La història m’ha atrapat des del principi i la seva essència m’ha recordat força a “Mentida”. No sé si enganxarà a tots els joves, doncs la trama no segueix una estructura estàndard, i cal parar atenció als detalls que es van descobrint de mica en mica, però val molt la pena fer-ho. 

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui indagar en històries corprenedors més enllà dels titulars sensacionalistes.

Mx