Encara més pijos

Editorial: Univers

Pàgines: 144

Sinopsis: Si encara no tens clar si ets pijo o no, aquest és el teu llibre; si ho tens clar, també. Tenim tan poca idea dels pijos, del seu món i del seu modus vivendi que el Marc Giró s'ha vist en l'obligació d'escriure aquest nou llibre, desobeint el principi més bàsic de la vida regalada, que diu que el més important a la vida de tot pijo és no pencar mai, sota cap concepte, que això és cosa de les classes proletàries de la Lower-Diagonal. Val a dir, en la nostra defensa, que avui, en temps de Zara, qualsevol persona per quatre duros pot vestir-se de pijo, però també és veritat que ser pijo és molt més que anar fet un figurí per la vida, lluir una perruca que ni Chuck Norris i tenir una dentadura lluent de nacre de campionat equí. No, ser pijo és una manera d'estar i de ser al món i Marc Giró ens ho torna a demostrar. Incorpora retallables al final del llibre per aprendre a vestir-nos d'una vegada.

ressenya

Punts forts

Després de l’èxit de “Pijos” (més de 10.000 exemplars venuts) Marc Giró segueix analitzant les elits i els seus privilegis amb humor a “Encara més pijos. Guia pràctica: qui són, què fan i on trobar-los”.

Historiador de l’art, periodista català, i doctor cum laude en “pijologia”, Giró considera justícia poètica que un autònom s’estigui aprofitant de la forma de vida dels pijos, i s’ho passa pipa parlant d’ells. Resulta que mentre presentava el seu llibre anterior l'any passat s’adonà que s’havia deixat d’esmentar algunes característiques més sobre els pijos, sobretot els subtils detalls que els diferencien segon l’emplaçament geogràfic. Tal i com explicà durant la roda de premsa a la cocteleria Jok: «Vull arribar al rovell de l’ou més enllà de la caricatura dels pijos: com han arribat a ser qui són, per què ostenten el seu privilegi i la seva riquesa».

Així doncs, el resultat és un anàlisis exhaustiu del pijo madrileny, valencià, gallec, balear, asturià i santanderí (segons Giró, el pijo català és com el madrileny… perquè és molt probable que tingui família allà).

Tot plegat saltejat amb breus capítols sobre el patrimoni, el servei, les pijes i el feminisme, o l’ús de llenguatge:

p.100 «…si amb un microgest (de vegades no cal ni moure un dit, amb la telepatia n’hi ha prou) aconsegueixen tant i a tanta velocitat, ara digueu-me, quina necessitat hi ha d’articular ni mitja paraula?»

Però que la seva aparent frivolitat no us enganyi: també hi trobareu grans dosis de crítica social ben esmolada i sense embuts:

p.143 «Així doncs, cada cop que es parli dels avantpassats, que és una cosa que els pijos fan constantment, en lloc de dir que traficaven amb canya de sucre i, de passada, amb esclaus, cal dir que eren empresaris d’aquells que han ajudat a configurar la fesomia del nostre país o, directament, que eren modernistes»

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Mixa (@mixa_ql)

p.174 «Enterrar-se bé. És una altra de les característiques pijes per antonomàsia. […] Tots els patricis tenen els seus morts perfectament localitzats i, per tant, no han d’anar pidolant a les autoritats competents que els obrin fosses comunes ni que els subvencionin una excavadora per rastrejar els marges dels camins.»

Punts febles

Si bé Giró afirmà que el capítol que més ha gaudit documentant-se i escrivint fou el del pijo Madrileny, personalment ha sigut el capítol que menys m’ha atrapat, degut a la ingent quantitat d’informació específica condensada en poques pàgines (marques de roba, barris, pastisseries, esglésies…). També he trobat a faltar una mica més de connexió entre alguns capítols, ja que semblen articles independents sobre un mateix tema recopilats en un sol volum.

Prosa

Durant la lectura de vegades us sentireu com si tinguessiu a l’autor just al costat conversant amb vosaltres. Giró confirmà durant la roda de premsa que escriu com parla, però la seva editora, Ester Pujol, apuntà que en aquest cas la prosa és una mica més elaborada. «He anat a una escola de pago i s’ha d’amortitzar», va contestar Giró tot rient. Bromes apart, realment hi ha capítols on el vocabulari és un xic més complex, i algunes frases són gairebé Proustianes (de tan llargues i inacabables! ^.^). Tot i així, la ironia i les referències intel·lectuals de Giró traspuen el seu carisma i savoir faire.

A qui el recomano?

Estic d’acord amb el seu autor i el recomano a tots els públics. Acabo la ressenya citant la resposta Giró a la meva entrevista: «És un llibre divertit, que es llegeix molt fàcil, que pots llegir als ferrocatas, no pesa. L’editora també diu, molt amable ella, que hi ha alguna idea que va més enllà i et fa pensar, bueno noia, doncs ja us apanyareu». ;-P

Mx