Títol: L’hereu de la mort
Autor: Albert Font
Il·lustrador: Jordi Díaz
Editorial: Obscura Editorial
Pàgines: 292
Any d’edició: 2022
Sinopsis: Un jove ferosí, de nom Jarràh, frisa per emprendre un viatge i conèixer totes les bèsties que habiten el món. Abans de deixar la ciutat de Port Prim on ha crescut, però, no té cap més remei que acceptar un fet que ha ignorat durant molt de temps: l’instant del seu naixement, va recaure sobre ell el poder de Quílamis, la deessa de la mort.
La bruixa Nin, antiga deessa de la vida, serà l’encarregada de guiar en Jarràh a través d’una mena de ruta de la seda fantàstica on toparan comerciants, peregrins, delinqüents i éssers de tota mena. Però, com ja se sap, la història no sempre és tota en mans de la gent corrent, i hi ha orelles pertot arreu: els imperis de Feròsia i Solterra, cada vegada més enfrontats l’un amb l’altre, s’han assabentat que l’hereu de Quílamis és entre els vius, i ara, ni emperadors ni reis no s’aturaran fins a tenir el do d’en Jarràh del seu favor.
En el transcurs d’un viatge tan absurd com fantàstic, en Jarràh esdevindrà un adult i aprendrà que jutjar sobre la vida i la mort és una cosa que va molt més enllà del domini dels homes o de la justícia.
ressenya
- Punts forts
Obscura Editorial està d’enhorabona, ja que publica la seva primera novel·la original en català. “L’hereu de la mort” és el debut literari d’Albert Font, una obra de fantasia èpica amb mapa inclòs! Fa uns dies vaig llegir un tuit d’Alister Mairon que aplaudia la publicació en menys d’un any (i des de diferents segells) d’obres de gènere escrites en català, i jo em sumo a la celebració!
Crear un món des de zero no és gens senzill, i Albert Font planteja una introducció intensa a un nou univers fantàstic amb molt de potencial per explorar. Amb un patró clàssic, hi ha elements que m’han recordat a sagues com “Terramar” d’Ursula K. Le Guin, “Eragon” de Christopher Paolini i “Déus menuts” de Terry Pratchett (entre d’altres) però sens dubte trobo que és una lectura ideal pels fans de “Joc de trons” de George R. R. Martin. El que en un principi comença sent la història d’un noi especial, esdevé una trama de conspiracions i traïcions entre nacions, dobles espies i conxorxes de tota mena. A més, Albert Font reflexiona sobre l’amor i la mort, el poder de les paraules i les petites coses, la bellesa de la imperfecció i la importància de crear el teu propi destí:
p.51 «Hi ha secrets a la pell, i hi ha secrets a la carn i hi ha secrets als ossos. No cal pas ser carnisser per saber-ho, això. [...] En Xenó, el pare del noi, sempre em deia que teníem oficis molt semblants, que, amb la poesia, ell intentava trossejar la vida perquè fos d’una mida masticable, i que jo feia el mateix amb els secrets de la vianda.»
Un altre punt fort del llibre és la seva elegant coberta, obra de Jordi Díaz (qui també va ajudar a dissenyar el mapa que us comentava abans). Si bé a primer cop d’ull sembla que només veiem un lloro, us animo a analitzar-la al detall... Representa una de les escenes més trepidants de la novel·la.
- Punts febles
En el meu cas, la gran quantitat de personatges m’ha resultat un xic aclaparadora (sort de la llista de noms que trobem al final)! D’altra banda, alguns trams de la història m’han resultat força lents, i en general no he acabat de connectar amb els elements més excèntrics del llibre.
D’altra banda, m’hauria agradat indagar en el peculiar interès del protagonista, l’hereu de la mort, en investigar les formes de vida del seu món.
- Personatges
Resulta interessant com l’autor introdueix un personatge de gènere fluït, posa sobre la taula qüestions d’indentitat, i dona un gir inquietant a rondalles i contes tradicionals. A més, a través de personatges amb l’habilitat d’escoltar-ho tot, ens fa pensar en el nostre món, més connectat que mai, però alhora abocat a la falta de privacitat. Potser el meu personatge preferit ha sigut Nin, la deessa que rejoveneix i envelleix sense parar depenent de la fe dels seus creients.
- Prosa
Destaco una veu amb personalitat, si bé trobo que l’autor fa un ús excessiu de metàfores (la majoria força estrafolàries). El llibre es mou a cavall entre una prosa crua i explícita plena d’estirabots, i una narrativa èpica i solemne, un barreja que no m’ha acabat de fer el pes. Això sí, les descripcions dels escenaris de la novel·la m’han semblat exòtiques i evocadores, capaces de transportar-nos-hi:
p.13 «Una cançó dona forma a una disfressa de carn i ossos sota el mar. [...] És una veu femenina que es barreja amb el batec lent de les profunditats. És una veu que conté el frec de les ales de l’arna i el desgavell intestinal de l’hipopòtam, la tendresa de la respiració d’un nadó i el bram dels pins que esclaten sota l’allau funesta.»
p.82 «El primer nivell després del mur del recinte del palau era un jardí immens, el jardí de jardins, somiat per aquell que mai no l’havia vist i recordat per tot aquell que hi havia posat els peus. Els arbres eren antics, alguns tan alts com les torres de vigilància. Eren roures i alzines que estiraven les enormes branques en totes direccions com qui sap del cert que allà on té les arrels pot mostrar-se sense por tal com és.»
- A qui el recomano?
A qui busqui descobrir noves veus del gènere fantàstic en català.
Mx
Write a comment