La Júlia i el Tauró

• Punts forts

No és la primera vegada que llegeixo a Kiran Millwood Hargrave. La vaig descobrir amb "Vardø. La isla de las mujeres", i l’he retrobar amb un registre completament diferent però igual d’especial: una novel·la infantil/juvenil que ha arribat a les meves mans al moment idoni. El 10 d’octubre va ser el Dia Mundial de la Salut Mental i “La Júlia i el Tauró” és una bella i emotiva introducció a aquest tema.

La sinopsis d’aquesta novel·la és deliberadament curta i misteriosa, així que intentaré respectar-ho el màxim possible. Sí que us diré que aquesta novel·la també aborda amb subtilesa un munt d’altres temes: l’assetjament, el sentiment de pertinença, l’empatia, el medi ambient...

p.11 «Hi ha més secrets a l’oceà que no pas al cel. La mare em va explicar que quan l’aigua està tranquil·la i els estels en pessiguen la superfície, uns quants dels secrets del cel cauen a l’aigua i s’afegeixen als seus misteris. Quan vivíem al far, estirava la xarxa de mànec llarg per caçar crancs sobre la barana del balcó i provava d’atrapar-los, però mai no me’n vaig sortir.»

L’edició d’aquesta obra (i la història que hi ha darrere) també la fa destacar. Sabíeu que l’artista Tom de Freston és el marit de l’autora? Han estat parella i col·laboradors des del 2009, però “La Júlia i el Tauró” és la seva primera novel·la junts. Les il·lustracions i la paleta de colors casen molt bé amb el text, fent que la lectura sigui una experiència més especial.

• Punts febles 

La novel·la comença de manera desenfada i fins i tot hilarant, però mica en mica va derivant en un relat més profund i punyent que et té amb l’ai al cor. He trobat a faltar una mica l’estil del principi (la meva part preferida) però puc entendre el canvi de registre. D’altre banda, alguns capítols i il·lustracions de la meitat del llibre m’han resultat un xic repetitius, i hauria volgut una mica més d’acció. Tot i així, el final ho compensa, perquè és força intens i esperançador. 

• Personatges 

Els personatges de “La Júlia i el Tauró” són imperfectes i complexos. Com que la història és força breu, sembla que no disposem de molt de temps per conèixer-los en profunditat, però les pinzellades de la seva personalitat que mostra Millwood Hargrave fan que sigui molt fàcil començar a entendre’ls i empatitzar amb ells.

p.19 «-Qui hi veurem llúdrigues?

-És poc probable, però possible –la mare no responia mai preguntes com aquesta amb un “sí” o un “no”. Era una científica, i això volia dir que sempre deixava marge per a l’impossible.»

• Prosa 

La poètica veu de Kiran Millwood Hargrave m’ha tornat a atrapar. La narració en primera persona de la Júlia, la protagonista, fa que hi connectis de seguida i t’endinsis a la història. La reflexió inicial sobre la màgia de les paraules m’ha sembla especial, i m’he quedat amb ganes de seguir llegint més reflexions de la protagonista.

p.12 «Això és una altra cosa que tenen les paraules: hi ha espai entre elles. Canvien segons la boca de qui les pronuncia. De vegades a la meva boca canvien tant que esdevenen coses del tot diferents, però el pare diu que d’això se’n diu dir mentides. [...] M’embolico. Aquest és el problema amb les paraules, però també és el millor. Poden voler dir tantes coses i cada paraula té tantes branques, tantes arrels, que si no estàs segur del camí et pots perdre com la Caputxeta Vermella al bosc.»

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui conèixer millor l’oceà, les constel·lacions i els misteris de la nostra ment.

Mx

Vídeo on els autors parlen sobre el llibre en anglès