Assaig sobre la ceguesa

• Punts forts 

L’editorial Navona està recuperant l’obra de José Saramago per celebrar el centenari del seu naixement, així que jo m’he animat a donar-li una oportunitat a “Assaig sobre la ceguesa”. Saramago és l’únic autor portuguès que ha rebut un Premi Nobel, i les seves obres s’han portat al teatre i a la gran pantalla.

De fet, el Teatre Nacional de Catalunya justament està representant una adaptació de “Assaig sobre la ceguesa” aquest mes, i jo recordo haver-ne vist la pel·lícula fa molts anys. En el seu moment no sabia que estava basada en l’obra de Saramago, però al començar a llegir el llibre he anat lligant caps. Tot i que personalment prefereixo mil vegades la novel·la (perquè és impossible adaptar la peculiar prosa de l’autor), val a dir que Saramago es va emocionar molt a l’estrena. Aquí podeu veure la seva reacció al costat del director, Fernando Meirelles:

Llegir aquest llibre ha sigut una experiència dura, més impactant inclús que la pel·lícula. Saramago és capaç de mostrar-nos la fina línia entre la civilització i la barbàrie, la fragilitat de les societats que hem construït, la dependència de la humanitat a les noves tecnologies (ara encara més inclús que quan va publicar la novel·la). De fet, alguns fragments m’han recordat als moments més durs del confinament per la COVID-19.

A través d’un petit grup de personatges que són obligats a conviure i a sobreviure sota un mateix sostre, l’autor fa un retrat ferotge de la naturalesa humana: l’egoisme, la hipocresia, el conformisme, la covardia i l’horror de que podem provocar (de fet, no recomano aquesta lectura a menors de 18 anys ni a ningú que no estigui disposat a llegir el cantó més fosc i brutal de la humanitat).

p.234 «Per la porta de l’atri que dona al pati exterior entra una claror difusa que creix a poc a poc, els cossos que jauen a terra, dos d’ells morts, els altres encara vius, van lentament guanyant volum, forma, trets, faccions, tot el pes d’un horror sense nom, i és llavors que la dona del metge entén que no té cap sentit, si és que algun cop n’ha tingut, continuar fingint que està cega, és evident que aquí ja ningú es pot salvar, la ceguesa també és això, viure en un món on ja no hi ha esperança.»

Però alhora, Saramago també aconsegueix mostrar-nos la capacitat de superació de la gent, la capacitat de ser solidaris, d’empatitzar i estimar, i acaba amb un missatge optimista. 

• Punts dèbils

Tot i l’agilitat de la trama, hi ha hagut certs capítols que m’han resultat repetitius, i m’hauria agradat que el final fos una mica menys abrupte. D’altra banda, trobo que la coberta d’aquesta edició no li acaba de fer justícia al llibre. Si bé el color blanc està ben triat, trobo que el patró de flors blaves no plasma la cruesa de l’obra. 

• Personatges 

Us podeu creure que en aquesta novel·la no hi apareix ni un sol nom? Tot i així, reconeixem perfectament els protagonistes pels adjectius o la professió que els defineix (la dona del metge, la noia de les ulleres fosques…) i hi connectem encara més, perquè ells podrien ser nosaltres.

Si bé tots els personatges són complexos i estan ben construïts, les dones han sigut les meves preferides: sobretot la dona del metge. Em trec el barret davant de la seva fortalesa i decisió, i de la sororitat que neix entre ella i les seves companyes de viatge. En més d’una ocasió l’hauria aplaudit, i constantment la volia consolar.

Edicions internacionals de "Assaig sobre la ceguesa"

• Prosa

La prosa d’aquest llibre és de les més peculiars que he llegit fins ara. Saramago narra amb una veu asèptica i objectiva (com la d’un antropòleg anònim) l’acció de la novel·la, i hi intercala reflexions gairebé filosòfiques.

p.46 «Van contestar, el metge es va identificar, després va dir, Bé, gràcies, sens dubte la telefonista li havia preguntat, Com està, doctor, i ell li havia respost Bé, gràcies, és el que solem fer quan no volem mostrar la nostra flaquesa, és el que vulgarment es diu fer el cor fort, un fenomen de conversa visceral que només s’ha observat en l’espècie humana.»

A més, els únics signes de puntuació que fa servir són els punts i les comes. Els diàlegs es llegeixen com un flux de consciència, i amb prou feines hi ha punts i a part. El més curiós de tot plegat és que, malgrat que les pàgines són increïblement denses i compactes, el ritme és trepidant. Destaco també els punts d’humor i ironia (presents sobretot al principi) que ens ajuden a pair la cruesa dels fets, i la destresa per emocionar-nos amb molt poques paraules. 

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui obrir els ulls a la ceguesa de la humanitat. 

Mx