Dràcula

• Punts forts

Si em seguiu al meu canal de YouTube “Paraula de Mixa” potser haureu vist que vaig celebrar Tots Sants llegint un clàssic de la literatura del terror: “Dràcula” de Bram Stoker. Feia temps que tenia pendent llegir-lo, i quan vaig veure que Viena el publicava amb una edició preciosa, i la traducció de Xavier Zambrano, ja no vaig dubtar més.

Des que es va publicar originalment el 1897 s’ha traduït a més de cinquanta llengües, s’han fet una trentena d’adaptacions a la gran pantalla, i s’han venut milions d’exemplars. Diuen que Bram Stoker es va inspirar en personatges històrics com Vlad Tepes, el famós Vlad l’Empalador, i relats com “El vampir” de John Polidori (escrit el 1816). Tot i que no és una història tan esgarrifosa com altres novel·les de terror actuals, les escenes del manicomi m’han recordat una mica a “L’exorcista” i “Legió” de William Peter Blatty, i no negaré que pel vespre la imaginació em va jugar males passades... 

• Punts febles 

Per a mi el principal punt feble de la novel·la és el seu ritme desigual. Si bé hi havia parts emocionants (sobretot les primeres), la majoria eren molt repetitives i el final massa precipitat. També he trobat a faltar més acció, ja que gran part de la història narra com els personatges es preparen per lluitar amb el comte Dràcula (inclosos els processos burocràtics menys emocionants de la seva investigació), i les escenes de terror estan molt espaiades al llarg de la novel·la.

Com passa amb molts clàssics, és important llegir-los tenint en compte l’època en què van ser escrits. A banda dels estrictes rols de gènere, a finals del segle XIX la ciència encara tenia un llarg camí per recórrer. La frenologia era força popular, i la hematologia (l’estudi de la sang) pràcticament inexistent. Diria que el que m’ha resultat més terrorífic del llibre ha sigut l’escena en que el Doctor Van Helsing practica transfusions de sang de 4 persones diferents a una víctima del Comte Dràcula sense haver comprovat la seva compatibilitat sanguínia (perquè els grups sanguinis no es van descobrir fins a principis del segle XX).

D’altra banda, si coneixes la història de Dràcula (o has vist alguna de les seves nombroses adaptacions) imagino que no resulta tan impactant llegir-la com ho devia ser en el seu moment.

• Personatges 

La Lucy i la Mina sens dubte han sigut els meus personatges preferits, sobretot la Mina. Tot i la condescendència amb que la tracten, és la veritable protagonista d’aquesta història: ella és qui fa avançar més la trama amb els seus descobriments, les seves deduccions i el seu enginy.

M’ha decebut que el Comte Dràcula fos un personatge molt pla i poc complex. Acostumada a adaptacions com les de Francis Ford Coppola, esperava conèixer millor les motivacions que l’han portat a convertir-se en un monstre. En canvi, és malvat i pèrfid perquè sí, i tots els que lluiten contra ell són valents i coratjosos. 

• Prosa 

Un dels elements que fa especial aquest llibre és que es tracta d’una novel·la epistolar. És a dir, està narrada a través de cartes, entrades de diari, articles de premsa... Fa que la novel·la sigui coral, ja que està narrada des de diferents punts de vista. També en destaco les èpiques descripcions:

p.319 «El blanc de les tombes mai no m’havia semblat tan macabre com en aquell moment, i tampoc els xiprers, els teixos i els ginebrons m’havien semblat mai encarnacions duna opressió fúnebre; mai no havia trobar de mal averany el bressoleig dels arbres ni les ondulacions de la gespa; el cruixit d’una branca em semblava un misteri i la udoladissa llunyana dels gossos, un presagi esgarrifós que travessava el cor de la nit.» 

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui descobrir un clàssic del terror.

Mx