No sé qui soc

• Punts forts

 “No sé qui soc” és el debut literari de Sònia Guillén Colomer. Durant anys va compaginar la tasca de professora d’Innovació a la universitat i la feina com a consultora laboral, però finalment es dedica en exclusiva a complir el seu somni: ser escriptora. Em fa especialment il·lusió ressenyar la seva primera novel·la perquè el destí em va fer coincidir amb ella en un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (i tots els seus ex-companys estem molt orgullosos! ^.^).

Descriuria “No sé qui soc” com un thriller psicològic crossover (ideal per a joves i adults alhora) amb elements sobrenaturals. La història m’ha mantingut intrigada des del principi i us dono la meva paraula de Mixa que no he vist a venir el final! Estava segura que tenia la solució al misteri i... res més lluny de la veritat. La novel·la et fa estar amb l’ai al cor, i moltes coses no són el que semblen!

En destaco també l’homenatge a la labor policial de les unitats de persones desaparegudes, que han evolucionat molt amb els anys. Tot i així, encara avui en dia hi ha un gran nombre de casos sense resoldre i les xifres són impactants:

p.99 «Agafa el seu mòbil i escriu a Google: “Persones desaparegudes”. Es queda desolada quan veu que cada any desapareixen quinze mil persones a Espanya. Al principi, creu que la dada està equivocada. No és possible. Sortiria a les xarxes, a les notícies. Tothom en parlaria. Però navega pels resultats i veu que és cert.»

• Punts febles 

En alguns moments he enyorat una mica més d’acció, sobretot al final. Si bé és emotiu, m’hauria agradat que el desenllaç fos una mica més apoteòsic i menys brusc.

També m’he quedat amb ganes d’aprofundir en els elements espirituals de la trama (sobretot amb una coberta tan evocadora). L’autora deixa alguns interrogants surant en l’aire, però potser aquesta és precisament la seva intenció... 

• Personatges 

En aquesta novel·la no apareixen molts personatges, però tots oculten més coses de les que sembla a primer cop d’ull. L’autora ha creat protagonistes complexos, carregats de records dolorosos, inseguretats i secrets.

p.94 «Voldria parlar de moltes coses: que li agrada i no s’atreveix a dir-li. Que darrere la seva aparença extravertida és insegura i covard. Que se sent com les cases que arreglen per vendre; semblen boniques, però quan hi vius, descobreixes que a dintre hi ha un munt de coses que no funcionen.»

Resulta fàcil empatitzar amb tots ells, sobretot amb la Laia i la seva mare, que comparteixen una relació molt especial. 

D’altra banda, trobo que de vegades l’autora vol explicar-nos molta informació de cop o fer-nos entendre com se senten els personatges, però hauria sigut més efectiu mostrar-ho enlloc de dir-ho. 

• Prosa 

La prosa és propera i d’allò més àgil, adornada amb algunes descripcions poètiques i evocadores que juguen amb els elements onírics de la història:

p.103 «La Laia camina pel carrer de les moreres. És un mes d’abril calorós i les branques són plenes de fulles noves que, com ella conserven la memòria de les que van ser abans, les que van brollar les passades primaveres. Amb paciència centenària aprofiten la brisa primavera per xiuxiuejar-li. Li diuen que la coneixen, que saben qui és. Li recorden que res no mor. Que tots els éssers vius neixen amb una herència, fruit de les vivències d’uns avantpassats que determinen com seran.»

La major part de la història està explicada en present, però m’ha confós una mica que de vegades la veu narrativa canviï bruscament de temps verbal. Una cosa semblant m’ha passat amb els flaishbacks o visions de la protagonista, que apareixen de forma sobtada i de vegades descol·loquen una mica al lector.

Això sí, cada capítol acaba amb un cop d’efecte que ens deixa amb ganes de poder posar en ordre totes les peces del trencaclosques. 

• A qui el recomano? 

A tothom a qui li agradi posar una mica de llum a la foscor de misteris inexplicables. ;-)

Mx

No us perdeu la presentació del llibre el dia 9 de març a les 19h!