Títol: La pedregada
Autor: David Sánchez Pacheco
Editorial: Bromera Teatre
Pàgines: 204
Any d’edició: 2022
Sinopsis: El que sembla un sopar normal, amb tot el que té d’absurd aquesta paraula, esdevé l’antesala d’una confessió humana, vital, capaç de tancar una porta d’un cop, per sempre, però, tancar portes implica obrir-ne de noves: d’històries antigues i que encara estan per escriure, de gàbies buides, de novel·les no començades, d’espelmes que es bufen.
És l’aniversari i últim dia de la vida d’Oriol tal com l’ha viscuda. El seu pare, la seua mare i el seu amic de l’institut són convidats a un sopar on res és el que sembla, on el temps és un amfitrió més, on el temps és més que temps, on milers de preguntes busquen respostes sense un èxit aparent.
Ressenya
- Punts forts
“La pedregada”, signada pel filòleg David Sánchez Pacheco, ha guanyat el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés 2021. El propi autor la defineix com «una obra de teatre sobre transsexualitat, amor i tolerància que analitza les actituds homòfobes innates que encara es poden percebre en la societat actual». I al pròleg del text, Isabel Marcillas-Piquer (Universitat d’Alacant) reafirma que: «el més palès a La pedregada és la dificultat de les famílies per a parlar sense embulls sobre la sexualitat dels fills i filles; la incomunicació, la incapacitat per verbalitzar temes relacionats amb el sexe i la identitat de gènere, juntament amb els malentesos que això pot ocasionar».
p.106 «S’aprèn molt d’una persona en funció de la pornografia que consumeix. És la teua privacitat, no m’hi fique. No penses que jo he anat a veure què... No, no, no. Però s’ha de saber que això no és model en què fixar-se. Per això volia tindre aquesta xerrada. De la mateixa manera que no es pot aprendre a conduir veient pel·lícules de carreres de cotxes, perquè això no és conduir, tampoc aprendràs... Ho saps, no? La conducció temerària i competitiva no és conducció. Hi ha senyals i passos que un no es pot saltar. Les línies vermelles, que diuen ací. Oriol, respecta les línies roges. La veritat no enganya.
LLIBERTAT. El detergent.
MANEL. Què?
LLIBERTAT. Crec que és la brutícia, la que no enganya. I el vinagre.»
L’obra, però, va molt més enllà. David Pacheco tracta temes universals com la dels somnis trencats, les relacions fracassades, l’anhel de ser un bon progenitor, les addicions o les malalties degeneratives. Amb una escenografia sòbria i molts pocs personatges, aconsegueix capgirar escenes quotidianes (com un dinar familiar) i fer-nos reflexionar sobre temes profunds.
Entre les indicacions inicials de l’autor s’hi pot llegir: «Es recomana portar a límits incòmodes l’ingredient sensual i sexual de les escenes». I s’ha de reconèixer que per si sol el text ja traspua una incomoditat que et fa estar en tensió durant la lectura. L’obra és explícita, irreverent, punyent i fosca... però l’humor irònic que l’amaneix també aconsegueix distendre l’ambient i arrencar-te rialles de tant en tant.
p.35 «MANEL. Quan et pregunten... “Manel, desitges l’Ona i promets ser-li fidel en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, en la sinceritat i en la falsedat, en la riquesa i en la pobres, respectar-la tots els dies de la teua vida i estimar-la?” Hauríem de poder respondre: “Sí, no, sí, no, sí, no, sí, potser, depèn del dia.»
- Punts febles
Pel lector resulta un xic aclaparador intentar seguir el ritme de la història, ja que el text està ple de diàlegs amb silencis i rèpliques breus que es tallen mútuament. Precisament, una altra de les indicacions de l’autor és que l’obra sigui representada a la màxima velocitat possible, així que crec que m’ha faltat veure l’obra en directe per acabar d’entrar-hi.
D’altra banda, els noms dels personatges m’han desconcertat durant la lectura: és fàcil confondre el Manel amb el Marcel, i m’ha costat una mica entendre que el personatge anomenat “Llibertat” al principi respongui al nom d’Oriol.
A mesura que l’obra es va tornant cada cop més experimental, tampoc estic segura d’haver interpretat correctament la trama. Però ja ho diu la sinopsis: en aquesta obra milers de preguntes busquen respostes sense un èxit aparent.
- Personatges
Cap dels quatre personatges que conformen aquesta obra són el que semblen, i de vegades és com si l’autor parlés a través d’ells, sobretot quan apareixen cites literàries amagades als seus diàlegs. Tal i com diu Isabel Marcillas-Piquer al pròleg: «cal fer al·lusió als diversos referents de la literatura catalana que s’escolen en l’obra, com ara versos de Maria Mercè Marçal, algun aforisme de Joan Fuster o la referència als Fruits saborosos de Josep Carnes, una menció que certamen es posa en relació amb les fruites que acompanyen cadascuna de les escenes i que serveixen com a leitmotiv de la peça.»
- Prosa
El que més m’ha cridat l’atenció de l’estil d’aquesta obra han sigut els constants jocs de paraules i el calidoscopi de perspectives. A mesura que avancen els actes, hi ha salts endavant i endarrere en el temps per revelar fragments ocults de la trama o reproduir la mateixa escena des d’un punt de vista diferent. M’ha semblat un efecte molt interessant, tot i que l’autor ho acaba portat a l’extrem i les escenes es tornen massa caòtiques pel meu gust.
- A qui el recomano?
A qui busqui un text de rabiosa actualitat, i (tal i com el seu títol indica) punyent com una pedregada.
Mx
Write a comment