Títol: Les illes interiors
Autora: Maria Carme Roca
Editorial: Columna
Pàgines: 392
Any d’edició: 2023
Sinopsis: A finals del segle XIX i principis del XX, Clotilde Cerdà, la Clotildina, quarta filla de Clotilde Bosch i Ildefons Cerdà, va destacar com a arpista excepcional, una nena prodigi. Va recórrer el món sencer acompanyada de la seva mare i mentora. Amb els anys, va esdevenir una gran pedagoga, defensora de les llibertats, feminista, maçona, a voltes contradictòria, però sempre veraç i humana. Un personatge absolutament fascinant, poc conegut i que Maria Carme Roca desplega amb saviesa en una novel·la absolutament apassionant.
Ressenya
- Punts forts
“Les illes interiors” neix de la fascinació de Maria Carme Roca per la figura de Clotilde Cerdà i Bosch, una nena prodigi de la música i una dona extraordinària. Quan la va descobrir, Roca es feia creus de no haver-ne sentit a parlar abans, així que va decidir posar-hi remei construint una novel·la en forma d’homenatge. Només per això ja li dono les gràcies, doncs jo tampoc la coneixia i la seva trajectòria m’ha deixat de bocabadada ! Va viatjar arreu del món, va ser una gran filantropa, va promoure l’educació de les dones i fins i tot va arribar a salvar vides gràcies al seu do per la música. Quantes persones poden dir això?
Us dono la meva Paraula de Mixa que la passió que transmet l’autora al llibre per aquest personatge històric és ben real. Ens ho va demostrar en directe durant la trobada del club de lectura de la llibreria El Gat Pelut, on vam comentar “Les illes interiors” amb ella. No és l’única meravellada per Clotidle Cerdà: personalitats com Víctor Hugo, Àngel Guimerà, Franz Liszt o Richard Wgner van quedar captivats pel seu talent amb l’arpa. Tal i com diu l’autora a la nota final: «D’una dona tan insigne, que va arribar tan amunt i arreu del món, com és possible que en sapiguem tan poc i que només tingui adjudicats al seu nom uns jardinets a l’interior d’una illa a Barcelona?»
D’altra banda, també descobrireu curiositats increïbles (i fins i tot místiques) sobre Ildefons Cerdà i la seva reforma revolucionària de Barcelona (però que malauradament mai es va dur a terme com ell volia).
- Punts febles
Al club de lectura l’autora ens va explicar que no tenia intenció d’escriure una biografia de Clotilde Cerdà, i per això va acabar retallant força informació pel bé de la trama. Tot i així, els nombrosos detalls sobre les seves activitats i les personalitats històriques se m’acabaven barrejant.
Per un altre cantó, sento que els constants salts en el temps al llarg de la novel·la no m’han acabat de permetre connectar i aprofundir en alguns personatges tant com m’hauria agradat. Potser hauria preferit centrar-me en un període concret de la vida de Clotilde enlloc de passar de puntetes per tota la seva trajectòria.
Per últim, he trobat a faltar un desenllaç més impactant. Això sí, al club de lectura vam estar d’acord en que l’últim capítol és el més emotiu de tots (llàgrima inclosa).
- Personatges
Quin és el percentatge de realitat i ficció en aquesta novel·la? Aquesta fou la primera pregunta que va sortir durant la tertúlia. Com a bona novel·lista, Maria Carme Roca es va documentar a fons i va omplir els buits de la vida de Clotilde Cerdà amb deduccions lògiques i força imaginació. Gairebé tots els personatges que apareixen a la novel·la van existir, i l’autora n’ha recreat el caràcter i les relacions amb tota la versemblança possible.
A banda de la Clotilde Cerdà, també empatitzarem amb els amics i familiars que la van acompanyar durant el seu viatge. Cal destacar especialment la seva mare, Clotilde Bosch, que tingué el valor de ser una dona lliure en ple segle XIX. La seva vida, si bé no tant notòria com la de la seva filla, fou ben transgressora.
- Prosa
A Maria Carme Roca li agrada anar variant l’estil de les seves novel·les i provant diversos recursos narratius. En aquesta obra, la narració és en tercera i els canvis d’etapa de la vida de Clotilde Cerdà es marquen amb un capítol narrat en primera persona per ella. Al club vam estar d’acord que al principi aquest recurs ens va sobtar una mica, però després esperàvem amb ganes el moment de tornar a sentir la seva “veu”. Això sí, com sempre Maria Carme Roca fa gala d’un vocabulari ric i alhora proper (de vegades fins i tot poètic), i aconsegueix posar-nos en context amb molt poques pinzellades.
- A qui el recomano?
A tothom que busqui novel·la històrica ben documentada i àgil de llegir, i que gaudeixi descobrint personatges injustament oblidats.
Mx
Entrevista a Maria Carme Roca al Més 324
Write a comment