Ales de sang

• Punts forts

Probablement hagueu sentit a parlar del fenòmen Ales de sang de Rebecca Yarros. Es tracta del somni de molts escriptors: veure el seu llibre convertit en un best-seller viral. Els ingredients d’Ales de sang han atrapat a milers de lectors, i la segona part de la col·lecció, “Ales de ferro”, ha batut alguns rècords. Segons la llibreria Waterstones, l’edició especial es va esgotar en menys de set hores, i segurament haureu vist que a casa nostra també es va desfermar el caos per aconseguir-la. 

Doncs bé... Què té la saga Empiri per generar tant d’enrenou? En primer lloc, forma part d’un gènere cada cop més potent, el romantasy (que barreja novel·la romàntica i fantasia) i conté un dels tropes més llegits. Un trope és un recurs literari format per certes característiques que són fàcils de reconèixer. En aquest cas, Ales de sang conté un enemies-to-lovers (d’enemics-a-amants), i juga amb la tensió creixent entre els dos protagonistes. A més, la superació personal de la Violet, un personatge imperfecte i molt humà, pot aconseguir que el lector hi empatitzi i se senti encara més part de la història.

D’altra banda, es nota que l’autora parla de temes que li resulten propers. No em refereixo als dracs, sinó a la vida dels soldats. La família de Rebecca Yarros ha servit a l’exèrcit durant dues generacions, i la pròpia Rebecca està casada amb un militar. Junt a ell, va fundar One October, una organització sense ànim de lucre per ajudar als nens i nenes del sistema d’acollida (un altre tema que juga un paper important a la novel·la).

Així mateix, Ales de sang també fa una actual reflexió sobre el poder de la (des)informació i la paraula escrita. Qui domina el relat, domina el món...

p.323 «La teva mare no ha entès mai que, encara que els genets siguin les armes del regne, els escribes són els qui tenen tot el poder real del món.»

• Punts febles

Personalment, trobo que la barreja entre solemnitat i frivolitat de la novel·la no resulta versemblant. Vivint en constant amenaça de mort -en un ambient brutal i despietat- com és que els personatges tenen esma per lligar i fer bromes tota l’estona? 

I ja que parlem d’elements romàntics... En aquest llibre el trope enemies-to-lovers no acaba de fer honor al seu nom. La protagonista queda totalment encaterinada del seu suposat antagonista des del minut zero, i cada cop que el veu sembla la versió femenina de Tomeu Penya a la cançó “Duc el dimoni dins jo”. ;-D

Això sí, m’ha agafat per sorpresa llegir que una de les muntanyes on fan guàrdia els genets de drac es diu... Montserrat (Si em permeteu, vaig a seguir-ho processant en silenci). XD 

• Personatges

Em temo que els únics personatges amb els quals he empatitzat han acabat morts... i la resta m’han semblat un xic plans. Tal i com diuen altres ressenyes, el comportament dels protagonistes resulta més propi d’adolescents que no pas de joves adults.

Tampoc he connectat amb la Violet i el seu tarannà sovint immadur, però valoro positivament que no sigui la típica heroïna totpoderosa. Les seves mancances i grau de discapacitat no s’interposen al seu camí, i sempre troba la manera d’aconseguir els seus objectius sortint-se de l’establert. 

• Prosa 

La història és molt àgil de llegir, conté força girs de guió i una intriga constant. De fet, forma part del New Adult, un gènere que també està en auge. El New Adult recrea els elements caraterístics del Young Adult (un gènere que conté best-sellers com “Els jocs de la fam”, “Crepuscle” o “Divergent”) però sense tabús sobre la violència i el sexe. Dit això, crec que Yarros fa un ús excessiu de la paraula sexy. Els meus ulls necessiten descansar i passar una temporada sense llegir més aquesta paraula... 

• A qui el recomano?

Als amants de novel·la romàntica que també vulguin iniciar-se al gènere fantàstic.

Mx