articles 2018

El proppassat 15 d’octubre, a les 21:21 h., amb un èxit total de públic (45 assistents), va tenir lloc, com cada mes, a la Cervesera Artesana, del barri de Gràcia, la Llupolia Núm. 16, o 18, si hi afegim les dues llupolies «extraordinàries» que es feren l’any 2017, «la qual cosa», comentà el director d’aquests esdeveniments, Lluís Urpinell-i-Jovani, «significa que fa, avui, un ANY I MIG que duem a terme aquestes activitats líriques.»

Aquell dia ens visità el poeta, novel·lista i assagista Miquel de Palol, que comparteix, des de fa 44 anys, una relació d’amistat i, també, de «teleamistat» amb Urpinell. «Em sento orgullós de tenir un pròleg –un fabulós pròleg, per cert– seu», ens explicà aquest, «titulat L’Art de l’Or, per al meu primer llibre de poemes, Exili Forçós al Walhalla (Ed. Pòrtic. BCN, abril del 1976)».

A la presentació, Urpinell digué que Miquel de Palol prové d’una nissaga de prohoms catalans, i fins i tot es podria dir que l’art i la poesia corre per les seves venes! Així, si reculàvem en el temps, trobaríem, possiblement, un antecessor poètic palolià: el trobador i músic rossellonès Berenguer de Palou, de la segona meitat del segle XII –és documentat l’any 1164–, que nasqué, d’acord amb la «vida» que se n’escrigué aleshores, a Catalunya. Més ençà, cal esmentar que el seu avi, Miquel de Palol i Felip (Girona, 1885 - Girona, 1965), a més d'haver estat el darrer alcalde de la Girona republicana, fou, també, poeta i dramaturg.

El final de la Nit de les Llibreries s’acostava, i a l’Abacus de Balmes, Bernat Puigtobella presentava “La Sara i els silencis” amb la seva autora, la sempre harmoniosa Maria Escalas.

Puigtobella definia la novel·la en part com una “constel·lació de personatges que agrumollen un tema interessant”. Personatges amb els quals empatitzes malgrat un principi dur. “Em vas dir que és un llibre que tracta sobre fecunditats, oi?” afegí el director del diari Núvol.com.

La Sara, la protagonista, certament està vivint un daltabaix a la seva vida. El marit pel qual ha renunciat a moltes coses, com la maternitat, l’abandona, i li diagnostiquen un càncer de mama. Segons Escalas, la Sara haurà de reiniciar la seva fecunditat artística i emocional.

Tot plegat és l’escenari de la seva segona novel·la, viscuda amb una mica de temor després de l’èxit de “Abans que el teu record es torni cendra”. Em va sembla interessant que Escalas matisés com en la seva primera novel·la havia jugat molt amb les olors, i en aquesta amb els sons.

I és que Escalas toca l’oboè i es professora de música a secundària. Realment em vaig sentir molt identificada escoltant-la perquè sent passió per reivindicar la música culta entre els joves d’una forma engrescadora i apassionant, igual que jo ho faig animant als joves a llegir.

Quan em vaig assabentar de que tindria lloc a Barcelona la primera Nit de les Llibreries, em va semblar una proposta d’allò més interessant. Impulsada pel Gremi de Llibreters, tingué lloc en el marc de la Biennal de Pensament que se celebrà a Barcelona del 15 al 21 d'octubre. Com el seu nom indica, la nit del 18 d'octubre, una vintena de llibreries romangueren obertes fins les 23.00h oferint diverses activitats. 

Jo vaig poder gaudir-ne a l’Abacus del carrer Balmes, i quan vaig arribar havien acabat les primeres presentacions. Tot i així vaig ser a temps de saludar a la cordial Gemma Lienas, que tot just havia parlat de «El fil insibile» (Premi BBVA Sant Joan 2018).

Un grup de jazz tocava mentre es servien alguns canapès. Segons em semblà entendre, es tractava de la New Orleans Hot Trio (o Quartet, segons el dia!).

Just a temps per celebrar l’arribada imminent de l’estiu, el 18 de juny, una seixantena llarga d’amants de la poesia i la música ens vàrem retrobar a la Cervesera Artesana de Gràcia per assistir a la Llupolia núm. 14, que aquest mes ha girat al voltant de l’espectacle “Melosia”.

Curiosament, aquest cop, l’organitzador de l’esdeveniment, Lluís Urpinell, vingué sense el seu particular i extens discurs de presentació. <<Aquest espectacle que avui presentem, Melosia, jo no l’he vist, encara, i, doncs, poca cosa en puc dir>>, afirmà. <<Només us puc reproduir el que m’han dit els seus integrants, que és el següent: “El que escoltareu avui no és poesia ni música; tan sols melodia. El que escoltareu avui és “melosia”, una fusió de notes i mots que s’entrellacen i comparteixen la passió per la cultura”.>>

Abans d’això, però, Urpinell va anunciar una novetat: l'estrena de la primera <<PRE-LLUPOLIA>>! A diferència de la <<POST-LLUPOLIA>>, que consisteix a obrir micròfons després del recital principal (la Llupolia), aquest cop ho vàrem fer a la inversa. La temàtica d’aquesta <<Pre-Llupolia Núm. 1>> fou la defensa aferrissada de la nit per part d'Urpinell, i Eulàlia Framismon, que sempre escriu <<nocturns>>, va llegir un poema dedicat a tots i totes els/les polítics empresonats/des i un altre sobre la situació lingüística catalana actual.

Llavors, sí: va arribar el moment que els components de Melosia es presentessin: a la guitarra tinguérem en Carlos Abelló, a qui encanta experimentar amb diverses formes d’expressió i rodejar-se de gent creativa.

L'Enya Murphy fou la veu solista, a qui agrada escriure relats curts, tocar la guitarra i cantar (<<ara que he descobert que, com a mínim, entono bé>>, afegí ^.^)

El dia 6 de juny s’ha fet entrega del 22è Premi Protagonista Jove 2017-2018, en un fantàstic acte a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona.

Els guanyadors d’enguany han estat “Train Kids” (Categoria 13-14 anys. Pagès Editors) i “Aquí és on tot comença" (Categoria 15-16 anys. Fanbooks). Han recollit els guardons les editores Alba Besora i Patrizia Campanada, i en ambdós casos hem pogut escoltar algunes paraules de part dels autors.

En el cas de Dirk Reinhardt, (“Train Kids”), s’ha disculpat per no poder ser present, i ha afirmat que aquest és un premi molt especial (ja que “Jo escric pels joves”).  Per això ha donat les gràcies a tots els que ho han fet possible, sobretot a la traductora Montserrat Franquesa “perquè la seva traducció és essencialment mereixedora d’aquesta distinció”

Segons ell, “el valor dels joves protagonistes de la novel·la em va impressionar i els hi dedico el premi a ells. Imagineu que són aquí i han guanyat”. 

D’altra banda, Jennifer Niven ("Aquí és on tot comença") ha volgut fer-nos arribar paraules semblants, i ha titllat el Premi Protagonista Jove d’un “honor enorme”: “Aquest llibre és una carta d’amor als lectors, per dir-los com d’importants, necessaris i estimats que sou, i gràcies a aquest premi m’heu fet sentir el mateix.”

Després de l’entrega de diplomes als gairebé 250 joves jurats presents a l’acte, hem pogut escoltar els parlaments de Joan Portell (membre de la comissió d’experts), Anna Maria Macià (Presidenta del ClijCAT) i Joaquim Bejarano (Director de l’Àrea del Llibre Institut Català de les Empreses Culturals). Tots ells han recalcat la importància de la lectura.

Malgrat que aquests darrers mesos els astres s’han conjurat per impossibilitar-me assistir a les Llupolies, finalment han estat misericordiosos.

El 28 de maig em fou possible anar a les XIII Llupolia i Postllopolia. Aquesta vegada, el poeta convidat fou Joan Noves, químic i, actualment, president de la Fundació Josep Palau i Fabre. Per això, tal com havia estat anunciat, la Llupolia anà dedicada a la relació de la ciència i la poesia.

I és que <<A Catalunya hi ha tradició de científics poetes>>, explicà el director de l’esdeveniment, Lluís Urpinell, mentre presentava en Joan Noves.

Vells amics, compartíren amistat amb en Josep Palau i Fabre. Segons Urpinell, en Noves i ell mateix són els dos únics poetes que compten amb un pròleg escrit per Palau a les seves obres.

Però per presentar-se davant el públic, Noves hagué de respondre la pregunta: <<Per què escrius poesia?>>, qüestió que l'obligà, primer, a definir què és per a ell la poesia.

<<Hi ha qui consideraria la poesia com una breu organització de material sonor>>, digué Noves, mentre buscava definicions més acurades, com, per exemple: <<la poesia és sotmetre el llenguatge a una alta pressió i temperatura.>>

El proppassat 20 d’abril finalment es va poder celebrar una nova edició de “Lletres al Parlament” organitzada pel Departament de Cultura i la Institució de les Lletres Catalanes.

Enguany diputats, funcionaris del parlament, escriptors i lectors han pogut recitar alguns fragments d’autors catalans que compleixen números rodons aquest 2018 com ara Montserrat Abelló, Maria Aurèlia Capmany, Carles Fages de Climent, Maria Mercè Marçal, Joanot Martorell, Raimon Panikkar i Manuel de Pedrolo.

El resultat fou una jornada emotiva i alhora una celebració avançada de Sant Jordi. Això si, no pas exempta de reivindicació: el President del Parlament, Roger Torrent, feu una crida per la cultura, l’amor i la llibertat.

Personalment, fou un veritable plaer cloure el cicle de lectures amb un fragment de Tirant lo Blanc sobre “Les paraules que Tirant va dir al cavaller que combatia, quan el va haver vençut”. Aquí el podreu escoltar, i si voleu veure la resta de l’acte visiteu: 

El proppassat 23 de març vaig poder assistir a quatre conferències al Simposi Internacional Aurora i Prudenci Bertrana a l’Institut d’Estudis Catalans.

El Simposi fou organitzat per l’IEC, la Institució de les Lletres Catalanes i la Universitat de Girona i comptà amb la col·laboració d'Any Bertrana, la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. (UdG), el Departament de Filologia i Comunicació (UdG) i l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes (UdG).

El Simposi significà el tancament de l’Any Bertrana 2017, que commemorava els 150 i 125 anys respectivament del naixement de Prudenci i Aurora Bertrana.

Em creuríeu si us digués que un llibre amb il·lustracions i banda sonora té a més a més coreografia de dansa? Doncs us dono la meva paraula de Mixa que és ben cert! Es tracta de “El Santo” la novetat de Edicions Cal·lígraf que ha aconseguit reunir totes aquestes disciplines per formar quelcom únic! La darrera incorporació ha sigut en efecte la dansa, i vaig poder ser-ne testimoni el passar 16 de març a l’Ateneu Santfeliuenc.

Abans de començar l’espectacle, però, vam poder escoltar tots els autors i artistes implicats en el projecte sobre com ha sigut treballar plegats. Caterina Riba (l’escriptora) deia que quan escrivia ja pensava en l’estil de l’il·lustrador Dani Torrent, amb el qual són cosins germans. 

“Feia temps que buscàvem un text per treballar plegats, i ‘El Santo’ m’evocava moltes imatges” explicà el susdit. A més a més gràcies a la total llibertat que va rebre per part de Caterina Riba “vaig poder treballar aspectes que fins ara no podia” degut a que les editorials normalment sempre li demanen un estil naïve semblant al que utilitza als contes infantils. 

Any nou... Llupolia nova! Aquest mes de Gener hem estrenat el 2018 amb un nou recital poètic a la Cervesera Artesana de Gràcia. En paraules del seu director, Lluís Uprinell-i-Jovani, el programa d’aquesta Llupolia va ser “atapeït i força innovador”. Perquè a part del micròfon obert que cada mes dóna l’oportunitat a tothom per recitar lliurement, aquest mes hem pogut gaudir de la presentació no d’un, sinó de dos poemaris!

El primer -“A punt”- està escrit a 6 mans (sí, sí, ni a dos ni a quatre!) per Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig. Com va dir Urpinell, l’expressió “Punt” ve del llatí “Punctum” que també significa punxar: “així que tothom estigui apunt de rebre una punxada... poètica!” exclamà amb un somriure.

A continuació els autors ens van fer un tast del llibre, que segons explicà Jordi Roig “ens hem passat molt bé escrivint.” Com que Núria Pujolàs no va poder venir, va recitar en el seu lloc Cristina Company, una camarada del fòrum Vull Escriure que em va fer molta il·lusió desvirtualitzar. ^.^

De fet, plegats van crear un petit espectacle: recitaren haikus amb banda sonora oriental inclosa tot fent-nos tancar els ulls,  recitaren a tres veus i acabaren animant al públic a llegir en veu alta algunes de les frases més enginyoses del poemari.

Aquest mes la nova biblioteca de Les Corts, Montserrat Abelló i Soler obre les seves portes (i jo no podria estar més emocionada!)

Es tracta de la successora de l’antiga Biblioteca Can Roses del Carrer Déu i Mata, que va tancar les seves portes el 29 d’abril de l’any passat, i ara, després de mesos de transformació, les tornarà a obrir a l’antic espai de l’Ateneu de Fabricació (Comtes de Bell-Lloc 192-200), amb el qual ara comparteix instal·lacions. Però quines instal·lacions! Més de 3.000m2 de superfície! 

La biblioteca (que rep el nom de la poeta catalana Montserrat Abelló) és innovadora, moderna, sostenible, tecnològica i audiovisual sense deixar de ser acollidora. La seva intenció és convertir-se en un centre d’inclusió social per a TOTHOM: des de la canalla fins als adults, passant pels joves. Per no mencionar totes les equipacions per persones amb discapacitats: el terra senyalitzat, els ascensors amples, les indicacions en Braille... i fins i tot les escales estan rodejades amb una petita tanca perquè ningú prengui mal.

A més, incorpora unes quantes característiques exclusives i novedoses al nostre país, com ara les màquines de retorn de dos boques (interior i exterior) o els espais de co-working, perquè aquesta no és una biblioteca convencional! Tot i que seguiran havent llocs més clàssics i arrecerats perquè la gent pugui anar a estudiar tranquil·lament, en aquesta biblioteca s’hi podrà fer soroll.

El proper dimarts 9 de gener a les 21.55, el programa “Sense ficció” de TV3 estrena “1-O” un documental dirigit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro sobre el referèndum d’autodeterminació que convocà la Generalitat el 6 de setembre. Per això, avui he pogut assistir en nom de Vull Ser Jove al passi de premsa d’aquest documental amb la presència del seu director.

“1-O” no és el reportatge definitiu sobre el referèndum, sinó una aproximació diferent als fets a través dels punts de vista de 5 escoles, però no ens cal més, perquè són el reflex del que es va viure arreu de Catalunya i és molt fàcil sentir-se identificat. Mentre el veia m’he transportat a aquell diumenge, i sí, no he pogut evitar tornar a plorar. Però crec que no he sigut l’única que s’ha commogut, perquè al engegar-se novament els llums tothom ha estat callat uns segons, assimilant aquell viatge al passat tan colpidor i emotiu.

Però no em mal interpreteu, les meves llàgrimes eren en part d’impotència i tristesa, però també d’orgull ciutadà i admiració, just els sentiments que aquest documental vol transmetre. Tal i com ens explicava Lluís Arcarazo, la violència de les càrregues policials hi pren un paper molt important, però la veritable protagonista és la gent. L’organització, la paciència, el coratge, l’amabilitat, la germanor...