articles 2020

Ahir, 9 de desembre, la seu dels Amics de la UNESCO de Barcelona va acollir la commemoració del naixement de Miquel Arimany (1920-1996), organitzat amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. Tal i com va dir el seu director, Oriol Ponsatí-Murlà, fou un “acte de resistència”, no només per reivindicar la cultura en les circumstàncies que vivim, sinó per honrar la memòria de l’oblidat Arimany.

Dramaturg, narrador i poeta -entre d’altres-, fou un dels pocs editors que publicà llibres en català durant la postguerra. Fou membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català, i l’any 1984 va rebre la creu de Sant Jordi.

Durant aquest íntim acte de commemoració vam poder conèixer-lo millor a través dels testimonis del poeta i lingüista Carles Duarte, la traductora i poeta María de Luis, i el president del Cercle de Cultura Segimon Borràs (moderats per l’escriptor i periodista Miquel-Lluís Muntané).

“Vaig conèixer l’Arimany el 1965” recordava Segimon Borràs durant la seva intervenció. “Era un home sec i amb cara de males puces i bona persona alhora. Tenia l’excentricitat de publicar en català”. Borràs explicà que abans de la Guerra Civil s’editaven 860 títols a l’any en català, però a partir dels anys quaranta amb prou feines s’arribava al mig centenar. No va ser fins al 1976 que es va tornar a publicar la mateixa quantitat de títols.

Una de les aportacions més importants d’Arimany foren possiblement els seus diccionaris (tots de collita pròpia), doncs arribaren fins als poblets més petits de Catalunya. Al seu Diccionari Català General (1965), redefiní 50.000 termes de la llengua i ni afegí 9.000 de nous respecte als que contenia el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. “No he conegut mai a ningú amb tanta capacitat de definició com ell, i això que vaig treballar a Enciclopèdia Catalana” insistia Borràs.

Podríem dir que s’ha convertit en una tradició ininterrompuda molt especial per a mi assistir a la fira d’editorials independents LiberisLiber a Besalú. Aquest any, però, l'edició 2020 es balancejava sobre la corda fluixa degut a la pandèmia. Per sort, més de mig centenar d’editorial independents van fer pinya per tirar endavant una nova edició excepcional que complís totes les mesures de seguretat. L’espai de la fira va comptar amb un control d'accés, no va escassejar el gel de mans i tampoc no van faltar els detectors de temperatura. Les instruccions eren ben senzilles: 

• Respectar la distància de seguretat
• Fer ús de les mascaretes
• Seguir les senyalitzacions 
• En cas de veure un virus... xutar-lo! ^.^

D’altra banda, el que sí vam aconseguir foragitar fou el mal temps... Tot i l’amenaça de núvols i baixes temperatures, va fer un dia fantàstic. El sol t’enlluernava i t’entabanava (perquè et feia creure que l’estiu no havia marxat), i l’ombra et recordava que la tardor ja havia arribat. 

Malgrat que el programa d'aquesta edició no va comptar amb tantes activitats i tallers com en anys anteriors, no van faltar les engrescadores iniciatives habituals. Personalment vaig reservar plaça al "bus indi" a la velocitat de la llum (no només et porten de Barcelona a Besalú -i viceversa-, sinó que et donen un val per comprar un llibre pel mateix import del bitllet). Un cop a la fira, havies de ser àgil perquè les primeres 100 persones que compraven 2 llibres s’enduien una bossa plena de queviures variats! Us ho creieu o no, enguany la promoció no va durar més de tres hores i escaig. Això és més d’un llibre venut al minut! 

«Què és per a tu la lectura?» li preguntà el MHP Quim Torra a la diputada Laura Borràs. Una pregunta complicada, amb una resposta gens senzilla. Ens trobàvem a la presentació de “El poder transformador de la lectura”, el nou assaig de Borràs publicat amb Ara Llibres. L’aforament de la “Bookeria” de la nova Ona Llibres estava complet, i els aplaudiments sovintejaven.

Abans de començar, la pròpia Montse Úbeda, llibretera i directora d’Ona, volgué agrair tota la feina feta a Borràs -segons ella “un exemple a seguir”-: «Gaudeix de la gent que t’acompanya i t’estima, que és molta». D’altra banda, Joan Carles Girbés, director editorial d’Ara Llibres, també es va voler adreçar a Borràs durant la benvinguda: «És un plaer ser els altaveus de la teva passió per la literatura, que ens uneix i ens agermana».

«L’acte d’avui és més que una presentació, és reconèixer el seu talent» es sumà a les mostres de suport  el President de la Generalitat, Quim Torra, encarregat de presentar el nou llibre de Borràs. «És honesta, treballadora... i jo he arribat a sospitar que n’hi ha més d’una! Si no, no m'explico com arriba a tot arreu.» Junts, però mantenint les distàncies de seguretat, van protagonitzar durant l’hora següent una conversa amena, distesa i plena de complicitats.

«Parlar de la Laura Borràs és com parlar de l’univers... per on comences?» es preguntava Torra, però decidí posar fil a l’agulla compartint anècdotes sobre l’inici de la seva amistat. Com el dia que Borràs empaperà la paret del despatx que llavors compartien amb postals de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC):  «en aquell moment vaig saber qui era la Laura, una persona que sense la literatura no podria viure».

I és que, segons Borràs, per a ella «la literatura és la manera de saber qui som i què podem ser. Els clàssics sempre et sorprenen, perquè ells mai canvien, però nosaltres sí». Per poder gaudir d’ells cal un bon guia: «Segons com es fan llegir, pot resultar una vacuna contra el llibre i la lectura».

Ahir dia 10 de març, edicions Bromera va organitzar una presentació amb cor d’homenatge a Isabel-Clara Simó. Aquest mes s’ha publicat la seva darrera novel·la, i Gonçal López-Pampló (director literari de Bromera), Vicent Partal (director de VilaWeb) i Maru de Montserrat (agent literària de Simó) en van parlar a l’Espai Francesca Bonnemaison.

L’acte va intercalar emotives actuacions de VerdCel, que interpretà cançons, entre d’altres, de Raimon i Ovidi Montllor (justament el dia en que se’n va anar de “vacances”, ja fa 25 anys).

Tan el cantant Alfons Olmo com els tres ponents havien conegut personalment a Isabel-Clara Simó, i ho van fer palès durant l’acte, compartint tendres i divertides anècdotes dels anys al seu costat.

“En persona era un espectacle” reia Vicent Partal. “Tot i que podia semblar frívola per la seva naturalitat, era extraordinàriament profunda. Aquest llibre combina les seves dos facetes” De fet, Partal assegurava que “Al llibre hi ha molt de la Isabel disfressat. Mentre llegia tenia ganes de dir-li, perquè encara no m’havia fet a la idea que no hi és”

“Sí, ella volia que diguéssim que la novel·la té elements autobiogràfics. Crec que el va concebre com un adéu” afirmà Gonçal López Pampló.

Durant l’homenatge va quedar demostrat que Isabel-Clara Simó era una dona fidel a la llengua catalana: es va posar al servei de les persones perquè a través de les seves obres poguessin descobrir la llengua. D’altra banda, part de la seva feina era obrir camí a les dones.

Per a Maru de Montserrat, la lectura del llibre va ser terapèutica: “et fa sentir molt orgullosa de ser dona, per totes les crítiques i reflexions que fa. Era com si m’estigués parlant ella, des de l’amor a la cultura, sense ínfules ni victimisme. Una novel·la que et deixa amb molt bon gust”