Ahir, 9 de desembre, la seu dels Amics de la UNESCO de Barcelona va acollir la commemoració del naixement de Miquel Arimany (1920-1996), organitzat amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. Tal i com va dir el seu director, Oriol Ponsatí-Murlà, fou un “acte de resistència”, no només per reivindicar la cultura en les circumstàncies que vivim, sinó per honrar la memòria de l’oblidat Arimany.

Dramaturg, narrador i poeta -entre d’altres-, fou un dels pocs editors que publicà llibres en català durant la postguerra. Fou membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català, i l’any 1984 va rebre la creu de Sant Jordi.

Durant aquest íntim acte de commemoració vam poder conèixer-lo millor a través dels testimonis del poeta i lingüista Carles Duarte, la traductora i poeta María de Luis, i el president del Cercle de Cultura Segimon Borràs (moderats per l’escriptor i periodista Miquel-Lluís Muntané).

“Vaig conèixer l’Arimany el 1965” recordava Segimon Borràs durant la seva intervenció. “Era un home sec i amb cara de males puces i bona persona alhora. Tenia l’excentricitat de publicar en català”. Borràs explicà que abans de la Guerra Civil s’editaven 860 títols a l’any en català, però a partir dels anys quaranta amb prou feines s’arribava al mig centenar. No va ser fins al 1976 que es va tornar a publicar la mateixa quantitat de títols.

Una de les aportacions més importants d’Arimany foren possiblement els seus diccionaris (tots de collita pròpia), doncs arribaren fins als poblets més petits de Catalunya. Al seu Diccionari Català General (1965), redefiní 50.000 termes de la llengua i ni afegí 9.000 de nous respecte als que contenia el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. “No he conegut mai a ningú amb tanta capacitat de definició com ell, i això que vaig treballar a Enciclopèdia Catalana” insistia Borràs.