Notícies fresques | El corb burleta

• Punts forts 

Aquesta primavera l’editorial Comanegra ha engegat una col·lecció d’humor, ironia i sàtira que portava anys coent-se a foc lent. Amb el nom de “Cul-de-sac” (i dirigida per Álvaro Muñoz) busca clàssics indiscutibles i contemporanis inèdits en català, traduccions de primera fila, i creació original catalana que ens ho faci passar dallò més bé. El seu objectiu és que la bona literatura no té per què ser sempre solemne, sinó que també pot ser d’allò més entretinguda. Al capdavall, l’humor és una altra manera d’entendre la vida que ens iguala a tots.

Els primers dos títols publicats (i que ressenyo avui) no són actuals, però la seva crítica social ho és prou. Es tracta de “Notícies fresques” d’Evelyn Waugh (amb traducció de Ferran Ràfols Gesa) i “El corb burleta” d’Edgar Alan Poe (traduït per Jaume C. Pons Alorda).

Potser ser us fa estrany trobar a Poe entre els autors d’aquesta col·lecció, perquè era molt conegut per la seva faceta fosca i tenebrosa, però resulta que també era un gran autor de tragicomèdies. A “El corb burleta” (un recull de relats que es mou entre l’absurd i la irona) també hi trobareu elements macabres, però la paròdia n’és la protagonista: Poe carrega contra els mitjans de comunicació hipòcrites, la fina línia entre el seny i la bogeria, s’enriu dels cercles intel·lectuals egocèntrics, de les picabaralles entre escriptors i editors... 

D’altra banda, cap personatge ni institució se salva de l’escarni mordaç de Waugh a “Notícies fresques”, una novel·la d’embolics al voltant de la industria de la premsa: periodistes, directors, aristòcrates, ambaixadors, governadors, espies...  Tot i que la novel·la està ambientada en una època diferent a la nostra (i per tant l’hem de llegir amb això present), la seva crítica a les fake news i la desinformació (entre d’altres) no podria ser més vigent.

p.107 «Et queda molt per aprendre’n, de periodisme. Pensa-ho d’aquesta manera. Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després ja és tema mort.» 

• Punts febles

A “Notícies fresques” el ritme de la història m’ha semblat força desigual. Les situacions del principi i del final m’han resultat les més divertides, però el nus de la història és caòtic i pot ser confús de seguir amb tants personatges.

Per altra banda, a “El corb burleta” la temàtica d’alguns relats (sobre revistes, editors i escriptors) és molt repetitiva: crec que aquestes històries podrien formar una antologia sobre els “intríngulis” del món editorial.

• Personatges 

Els personatges d’ambdues obres són estrambòtics i excèntrics, però sobretot he empatitzat amb els periodistes i redactors de “Notícies fresques”, que han de suportar els caps de suro dels seus superiors:

p.32 «La contribució del senyor Salter a la conversa es limitava a fer unes quantes expressions d’assentiment. Si Lord Copper tenia raó, deia: “Sens dubte, Lord Copper”; quan s’equivocava, deia: “Fins a cert punt”.

-A veure, com es diu el lloc aquest? La capital del Japó? Yokohama, oi?

-Fins a cert punt, Lord Copper.

-I Hong Kong és nostre, oi?

-Sens dubte, senyor.»

• Prosa 

La vena irònica d’Evelyn Waugh que m’havia cridat l’atenció a “Retorn a Brideshead”, reapareix desfermada a “Notícies fresques”. De fet, hi he trobat elements que sens dubte van inspirar a altres autors com Sir Terry Pratchett (mestre de la literatura humorística):

p.155 «Mira aquest indret, Laku. Està marcat com una ciutat d’uns cinc mil habitants, a uns vuitanta quilòmetres al nord de Jacksonburg. Doncs bé, resulta que no existeix ni ha existit mai. Laku, en [idioma] ismaelita, vol dir “no ho sé”. El 1898, mirant d’arribar al Sudan, la comissió interfronterera hi va acampar i va preguntar el nom del turó a un dels mossos per anotar-ho al diari del viatge. El noi va dir “laku” i des d’aleshores que es copia a tots els mapes. [...] Fa temps, quan els francesos van començar a establir relacions amb aquesta part del món, van enviar un cònsol a Laku.»

Per un altre cantó, tot i que la prosa d’Edgar Alana Poe m’ha resultat un xic massa rebuscada, he gaudit de les seves metàfores entremaliades tenyides de falsa innocència. Sens dubte, el relat que més m’ha fet riure ha sigut “Com escriure una peça a la manera de la Blackwood”, on un editor li dóna tota mena de consells a una escriptora en pràctiques:

p.62 «Després pot fer servir el to elevat, difusiu i interjectiu. Algunes dels nostres millors novel·listes defensen aquest to. Les paraules han d’arribar amb remolins, com un eixam d’abelles, i aconseguir sorolls semblants, cosa que fa molt de servei quan vols dir alguna cosa sense tenir res a dir. Aquest és el millor dels estils possibles si la persona que escriu té massa pressa per pensar.

El to metafísic també és un dels bons. Si sap paraules elevades, aquesta és l’oportunitat per fer-les servir. Parli de les escoles jònica i eleàtica, d’Arquites, Gòrgies i Alcmeó. Digui alguna cosa sobre l’objectivitat i la subjectivitat. Insulti Locke amb total convicció. Vagi amb el nas alçat davant totes les coses en general i, quan se li escapi alguna cosa una mica  massa absurda, no es prengui la molèstia d’esborrar-la, afegeixi una nota a peu de pàgina i digui que deu aquesta profunda observació a la Kritik der reinen Vernunft i a la Metaphysische Anfangsründe der Naturwissenschaft. Això farà que sembli una idea erudita i... i... i... sincera.»

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui reivindicar que, tal i com deia G. K. Chesterton, “Divertit no és el contrari de seriós”.

Mx