Fundació

Pàgines: 329

Any d’edició: 2022

Sinopsis: L’Imperi Galàctic s’ha expandit i consolidat al llarg de 12.000 anys, de manera que ningú pot sospitar que el cor d’aquest pròsper sistema està podrit. Ningú tret del psicohistoriador Hari Sheldon, que ha utilitzat la seva nova ciència per predir un futur terrible. Exiliat al desolat planeta Términus, Seldon estableix una colònia amb les ments més brillants de l’Imperi, una Fundació que té la clau per canviar el destí de la galàxia. Tanmateix, l’agonia de l’Imperi portarà nous enemics a la Fundació, que es veurà amenaçada abans fins i tot de començar la seva tasca.

La sèrie de La Fundació és una obra mestra icònica d’Asimov. Amb el teló de fons d’un Imperi Galàctic en decadència, la història de Hari Seldon és un testimoni clar de l’extraordinària imaginació que va donar forma a la ciència ficció moderna.

Ressenya

Punts forts

Per fi m’he animat a llegir el primer volum de la saga “La Fundació”, una de les pedres angulars de la ciència-ficció, guanyadora del Premi Hugo a millor sèrie de tots els temps. I ho he pogut fer en català gràcies a Duna Llibres, l’editorial creada entre Mai Més i Raig Verd.

De fet, tot just fa uns mesos havia començat a llegir en castellà l’exemplar desgastat del meu pare, però no vaig poder passar del tercer capítol. En canvi, la traducció d’Octavi Gil i la fantàstica edició de Duna Llibres m’han atrapat i m’he submergit de ple a la història. No m’esperava que fos tan addictiva, i m’ha tingut amb l’ai al cor més d’una vegada.

El concepte de la psicohistòria és intrigant, i Asimov demostra que malgrat tot, els humans som força previsibles. De fet, les intrigues socio-polítiques d’aquest volum son encara ara un mirall de la nostra societat!

p.51 «-L'aparença de força no és més que una il·lusió. Qualsevol diria que hagi de durar per sempre. Amb tot, senyor advocat, el tronc podrit d'un arbre, fins al mateix moment en què un llamp el parteix per dos, manté l'aparença robusta de sempre. I, ara mateix, aquest llamp s'escola entre les branques de l'imperi. Si pareu l'orella de la psicohistòria, encara podreu escoltar-ne el cruixit.»

D’altra banda tot i que alguns dels conceptes que planteja Asimov ens poden semblar poc originals (perquè van inspirar a futurs científics i escriptors), en el seu moment van ser d’allò més trencadors i revolucionaris. Això sí, no m’he acabat de creure que d’aquí a dotze mil anys encara existeixin objectes com ara els diaris de paper -amb tires còmiques i secció d’esports inclosa-, les monedes físiques o les enciclopèdies per toms (quan tot apunta a la seva extinció en les properes dècades).

Per últim, però no menys important, crec que un dels punts forts indiscutibles d’aquesta edició és la coberta de Guillem H. Pongiluppi. No podria ser més èpica! Quin goig que també sigui original i exclusiva de l'edició catalana.

Punts febles

Tot i que els volums de “La Fundació” tal i com els coneixem es van començar a publicar als anys cinquanta, en realitat són antologies dels relats breus sobre la creació del Segon Imperi Galàctic que Asimov havia estat escrivint durant els anys quaranta. Aquesta falta de cohesió es nota bastant, ja que hi ha grans salts de temps entre les diferents parts del llibre, i el lector gairebé no té temps d’empatitzar amb els nous personatges que es van introduint.

A més, totes tenen una estructura força similar (i un xic repetitiva) que m’ha recordat als relats breus del detectiu Sherlock Holmes. Igual que Arthur Conan Doyle, Asimov ens presenta un conflicte, desenvolupa la intriga, i tot seguit resol l’enigma de manera enginyosa i sorprenent.

Personatges

Retrat d'Isaac Asimov fet per Maria Picasso

Malgrat que el lector no té gaire temps de conèixer els personatges en profunditat, diria que amb qui més he connectat ha sigut amb el carismàtic Salvor Hardin (el protagonista de la segona i tercera part). He de reconèixer que durant la major part del temps he llegit malament el seu nom i em pensava que es deia “Salvador” (que li encaixa a al perfecció, tot sigui dit). De fet, m’ha recordat una mica al respectat, temut, sagaç i ardit Lord Havelock Vetinari creat per Terry Pratchettt.

p.124 «-Les vostres opinions són vostres, per descomptat. Però encara sou jove.

-És un greuge del qual la majoria som culpables en alguna fase de la vida -va respondre secament-. Vós mateix vau arribar a alcalde quan éreu dos anys més jove que jo.»

Per un altre cantó, aquest llibre es podria definir amb el hashtag en majúscules #ONSÓNLESDONES. Diria que els únics personatges femenins que apareixen en totes les històries són secretaries i criades, i l’única que té més de dos línies de diàleg és la dona amargada i manipuladora d’un comdor. En fi, que malauradament no passa el test de Bechdel.

Prosa

El ritme de les diferents històries de “Fundació” és trepidant (sobretot perquè l’estil d’Asimov recorda a un guió de pel·lícula: poques descripcions i diàleg predominant). M'ha semblat enginyós, per exemple, el recurs d’anar intercalant fragments de la futura Enciclopèdia Galàctica: dóna pistes, ajuda a situar-nos i ens avança parts de la història que tot seguit explorarem. També en destaco el subtil sentit de l'humor:

p.193 «Limmar Ponyets estava ensabonat de cap a peus quan la trucada va arribar al seu receptor, cosa que demostra que la vella observació sobre telemissatges i la dutxa és certa fins i tot a l'espai fosc i desolat de la Perifèria galàctica.»

A qui el recomano?

A qui vulgui descobrir un clàssic de la ciència-ficció que ens va fer mirar-nos el melic a través de les estrelles.

Mx