Germanet (Minyan)

• Punts forts 

Avui, 28 de desembre, Ibrahima Balde està volant cap a casa, a Guinea, on podrà tornar a veure la seva família després de 10 anys. Ell és l’autor -junt a Amets Arzallus Antia- de “Germanet - Minyan” un petit gran llibre que tenia pendent llegir des de feia temps. Recordo haver vist que molta gent el recomanava (fins i tot el propi Papa de Roma!) i tenia un exemplar a la prestatgeria, esperant el seu torn. Però l’emotiu tuit de Blackie Books anunciant la tornada de l’Ibrahima em va fer agafar-lo immediatament i devorar-lo tot seguit. 

Si bé no és la primera vegada que descobreixo un testimoni en primera persona com el de l’Ibrahima, la seva història m’ha impactat. Mentre llegia se m’escapaven constantment exclamacions i renecs d’horror, frustració i admiració envers la seva resiliència. 

p.50 «Al desert, els crits se senten molt lluny i molt clars. Era de nit. Vaig decidir d’esperar que tot es calmés. Quan van cessar els crits, em vaig aixecar i vaig continuar endavant. Sense saber cap a on, però endavant. Lluny. Per la sorra. Descalç.»

• Punts febles

Alguns capítols del llibre són un xic repetitius, però crec que Ibrahima Balde i Amets Arzallus han trobat la manera idònia d’explicar aquesta història amb les paraules justes i necessàries.

p.92 «Els meus records són allà, sense moure’s. I cada dia m’ataquen.»

D’altra banda, també m’he quedat amb ganes de conèixer la història de l’Ibrahima quan va arribar a Espanya, ja que el que sembla la fi d’un periple, en realitat és l’inici d’un altre, tal i com explica Ousman Umar a “Viatge al país dels blancs”.

A la recent entrevista a Cadena SER, Amets compartia alguns dels interminables i costosos tràmits que van haver de superar per aconseguir els papers d’Ibrahima: «El migrant no s’aprofita del sistema, és el sistema el que s’aprofita del migrant de totes les maneres possibles.»

• Prosa

Tal i com diu Amets Arzallus a l’epíleg sobre el procés d’escriptura d’aquest llibre: «Les preguntes no eren fàcils i les respostes van ser encara més difícils, però ell tenia una manera estranya de desfer els nusos. Una lògica, una sintaxi, una poètica peculiars.» La veu de l’Ibrahima és el més impactat del llibre, perquè sap descriure allò que no té nom. Sap posar paraules on la resta ens quedem sense. I, tornant a la cita d’Amets,  «té una intuïció per mesurar la llargada dels silencis.»

p.116 «Al final, vaig passar allà sis mesos, cent vuitanta dies, sense res per fer. Allà, tu ets com un arbre més, i és hivern. Pluja, vent, fred. I un cartró o dos. Estira’t i no et moguis. Com el fred. Algunes vegades, venia la policia. Aleshores, havies de deixar els cartrons i fugir corrents. Stop, taburdimok, stop. Però a Nador no és com a Tànger. La policia de Nador es cansa abans i marxa. Fins demà. “Au revoir”. Aleshores, tu tornes cap als teus cartons i seus. O t’estires, i allà et quedes, i és hivern.»

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui posar cara a les xifres, i context a les tragèdies. Perquè així tant de bo no hi hagi més històries com aquesta per explicar.

Mx