Terry Pratchett: una vida amb notes a peu de pàgina

• Punts forts 

Des de la seva esperada publicació, “Una vida amb notes a peu de pàgina” no ha fet més que acumular reconeixements molt especials (com ara el premi BSFA i el Locus Award a millor obra de no-ficció). Però el major premi va ser poder gaudir-la en català gràcies a la traducció de Marta Armengol, l’edició de Mai Més i la coberta de Marina Vidal. 

El novel·lista Terry Pratchett (creador del mític Discmón) tenia la intenció d’escriure la seva pròpia autobiografia, però malauradament no va ser a temps d’acabar-la. El seu amic i ajudant Rob Wilkins va prendre el relleu i la va convertir en un homenatge entranyable i divertit. No només a Pratchett, si no a totes les persones que el van acompanyar, li van donar suport o van significar alguna cosa per a ell. 

La majoria de biografies de gent cèlebre dediquen poques pàgines a la seva vida “abans de l’èxit”, però aquí és tot el contrari! Wilkins dedica més de la meitat del llibre a explicar-nos què va fer que Terry Pratchett fos tan... Pratchett ^.^

Hi ha moments durs: des de les impactants experiències que va viure com a periodista (i que van contribuir a que pogués descriure tan bé la naturalesa humana), a la seva lluita contra l’Alzheimer, passant per les terribles experiències intentant adaptar el Discmón a la gran pantalla. Però també hi ha moments divertits i emotius: el que més he gaudit han sigut les històries sobre l’origen dels seus personatges i novel·les (lliures de spoilers per si encara no les heu llegit!).

p.252 «Els propers mesos es dedicaria a “esbossar una obra de teatre” i a escriure 40.000 paraules d’una nova novel·la de ciència-ficció que, en teoria, s’havia de titular The High Meggas [Les meggas altes] i que, en teoria, havia de ser la primera d’una nova sèrie. Quan en Terry l’hi va explicar a en Neil Gaiman, en Neil li va respondre que semblava interessant, però que el que tenia ganes de llegir de debò era un llibre centrat en el seu personatge preferit del Discmón fins aleshores, La Mort. En Neil recorda que, poc després d’aquesta conversa, va sonar el telèfon i en Terry li va dir: «Malparit. Es titula “Morth”» abans de penjar.»

I sí, confesso que he plorat com una magdalena amb els últims capítols. Si sou fans de Pratchett és impossible que no ho feu... Paraula de Mixa!

• Punts febles

En alguns moments (sobretot durant la primera meitat) em va costar avançar per les constants i detallades referències a persones, llibres, videojocs i esdeveniments de l’època. Wilkins s’esplaia en instants quotidians de la vida de Pratchett que no em criden l’atenció (com ara la seva passió per Dungeons&Dragons), i en canvi passa molt de puntetes sobre moments més personals que hauria volgut que aprofundís, com ara la seva paternitat.

D’altra banda, m’esperava un llibre molt més irònic, irreverent i poc convencional. Tot i així, crec que Wilkins era la persona idònia per escriure aquesta biografia, i el seu sentit de l’humor Pratchettià fa justícia al mestre:

p.250 «En Terry va dir a en Colin Smythe que creia que la seva propera novel·la també l’ambientaria al Discmón. “Crec que no he exhaurit totes les possibilitats en un sol llibre”, li va dir en Terry, en el que probablement sigui l’exemple més clar de quedar-se curt de tota la història de la literatura.» *

• Prosa 

Al llarg de la lectura, trobareu petits fragments de l’autobiografia original de Pratchett entrellaçats amb la narració de Rob Wilkins. Si bé l’estructura del llibre és lineal, Wilkins fa servir recursos enginyosos, com ara avançar esdeveniments per deixar-nos amb ganes de saber-ne més.**Però sobretot transmet a la perfecció l’admiració i respecte que sentia pel seu amic: 

p.353 «Hi havia moltes coses en el procés d’escriptura d’en Terry que m’estoraven i encara avui ho fan. No feia servir targetes. Ni pissarra. Ni post-its enganxats a la paret del costat de la seva taula per poder-les reorganitzat quan calia. No apuntava coses en una llibreta. [...] La trama de cada novel·la es desplegava a mesura que l’escrivia i, a mesura que l’escrivia, l’emmagatzemava, la posava a l’inrevés, la capgirava i anava endavant i endarrera dins del seu cap. I, el que és encara més sorprenent: ho feia sense cap esforç.»

• A qui el recomano?

Als fans que vulguin conèixer la persona més enllà del personatge, i a tothom que vulgui descobrir una història de superació fascinant: la d’un nen de família humil considerat “poc dotat” pels estudis (al qual un professor va dir que mai no arribaria enlloc) que es va convertir en un dels autors més venuts del món (diu la llegenda que també un dels més robats a les llibreries) i nomenat cavaller pels seus serveis a la literatura:

p.454 «I això tot i que en Terry va dir una vegada que el servei més gran que havia prestat a la literatura era procurar no escriure’n.

-No encaixa –va dir en Terry-. No puc posar Pratchett i cavaller a la mateixa frase.

-A mi no em sembla que tinguis ganes de dir que no Terry –vaig dir jo.

-Ser cavaller té una sèrie de connotacions molt positives –va dir amb un gran somriure-. Damisel·les, dracs... No crec que un autor de fantasia hagi de tenir per costum refusar una cosa així, i tu?»

Mx

* Tenint en compte que va acabar escrivint 41 llibres de la saga del Discmón. 

** I què me’n dieu de les notes a peu de pàgina repartides per tot el llibre? Una picada d’ullet genial a un dels artífex narratius preferits d’en Terry. ;-)